Enric Casasses

Un dels vicis més arrelats que tinc de tota la vida (traient-ne els primers dos o tres anys) és el de llegir. És com si de criatura, quan me’n varen ensenyar, ja en sapigués. O com si, en aprendre’n, als tres o quatre anys, no tingués la sensació de descobrir una cosa nova sinó més aviat la d’entrar en un terreny molt familiar perquè semblava que fos justament el meu terreny. Segurament abans i tot de començar jo a parlar, el pare i la mare, per adormir-me o entretenir-me, em devien dir respectivament versos de Folguera i contes de Ruyra. Després, el llegir, és a dir, el fet de parlar amb gent morta de fa segles, amb gent de terres llunyanes, o amb gent que viuen tres carrers més avall però que no els he vist mai… el contacte amb aquestes persones (Pere Quart, Erckmann-Chatrian, Cervantes, Jonathan Swift, i també Corín Tellado, Folch i Torres, Enid Blyton) donava no diré sentit al meu viure d’infant però sí una amplitud i un eixamplament d’aires que feia realment interessant el pas per aquest planeta altrament tan ple de malsons, incomoditats i portes tancades. Que no vol dir que a la meva infància no hi hagués portes obertes, somnis feliços i plaers de tots estils. Però… però.

Ja més grandet, passat i repassat per Papasseit i imbuït d’Ubú i de l’Amic i Amat, m’havia posat a castigar la prosa i a marejar el bolígraf caient d’una banda en els estils del delitós deliri de Dalí i de l’altra volent escriure ben Pla, amb artesania de Fuster i ric de Valor, sempre en Català, i a voltes fins aspirant al refilar del Rusiñol… Passaven els anys, l’intent d’universitat ja quedava enrere, i un dia, llegint no sé quin volum de notes de Pla, vaig ensopegar-hi un comentari que em va quedar gravat i em va despertar una viva curiositat per aquest mestre de l’escriure que segons Pla era el tal Girbal.

I efectivament, quin gust de llegir així i de llegir això! Avui, el gran llibre d’Eduard Girbal Jaume (que per cert és bastant petit, és una diguem novel·la gairebé breu) ja me l’he comprat unes quantes vegades, perquè sempre l’acabo donant, el faig córrer, i no sé de ningú que no hagi quedat content i fins diria fascinat per la vida i la bellesa d’aquest escrit de 1919: L’estrella amb cua.

¿Què no diríem del pas de l’estrella amb cua per aquelles muntanyes asprives, per aquest poblet d’Oratjol de la Serra? És una mena de narració per capítols quasi independents, lligats pel fil tènue de saber que d’aquí pocs dies al cel de la nit s’hi veurà un cometa, l’anunci del qual no se sap com ha arribat en aquest perdut racó de muntanya. El que porta veritablement cua, doncs, és l’anunci de l’arribada de l’estrella. Que al capdavall també en portarà, al final, de cua… El retrat humà del poblet, en escenes de gran vivacitat, algunes molt animadament dialogades, amb un català solsonès ric i viu, és espaterrant de gràcia, és dur, és tendre, és verídic i sorprenent. I el moment culminant de l’obra, el pas de l’estrella, és una de les escenes de més bellesa plàstica, de més alta poesia i alhora més còmiques de la novel·la moderna. I així i tot, al final… però no ens posem tristos.

Això dit sense desmèreixer mica ni mena la gran i grossa novella de Girbal, La tragèdia de cal Pere Llarch, de 1923, 400 pàgines de tragèdia, i amb força còmica també quan toca. Panorama bestial de la pagesia de muntanya, de cap a Matamargor, de cap al Miracle. Visió d’una Catalunya interior, d’uns muntanyencs de mires potser estretes o reconcentrades però amb una personalitat sens dubte marcadíssima i molt però que molt ben retratada per Girbal. És una novel·la que resisteix perfectament el pas del temps i encara hi guanya. Inoblidable el personatge protagonista, la Pere-Llarga sobrevinguda, considerada per alguns “una qualsevol, una ximple acabada, una cabra boja, una pollina guita, una rauxosa grollera i desvergonyida, una fatxendera imbècila, una dessabrida estúpida, que no es mereixia altra cosa que bastó, unes bones corretges i brides ben curtes”.

Publicat al suplement Quadern núm. 1.099, edició de Catalunya d’El País (6 de gener del 2005)