Llegiu-lo

 

Rafael Xambó*

 

Ha mort Josep Vicent Marqués i resulta ben difícil encotillar-lo amb unes poques etiquetes a l’ús dels obituaris convencionals. No, de fet, no fou gens convencional en res d’allò que va ocupar les seues reflexions i anàlisis. Li agradava l’estela del situacionisme, barrejava el rigor i l’humor per fer-se entendre i criticar divertint, xarrava pels colzes i, en els bon temps, no es repetia ni avorria. Llegia amb voracitat tota mena de papers, tant llibres de ciències socials com la paperassa de la cultura de masses. Igual el podies trobar amb textos marxistes o freudians heterodoxos com amb revistes del cor, novel·letes de Corín Tellado o manuals de sexologia. Tenia una excel·lent inventiva per a l’eslògan i en va produir un bon grapat en el anys de militància esquerrana i ecologista. Fou indiscutiblement un dels primers ecologistes polítics valencians —Col·lectiu Margalida, El Saler per al poble. També va escriure els millors manifestos dels anys 70 al País Valencià i va pronunciar un inoblidable discurs quan va ser candidat independent al Senat.

Com a sociòleg va fer aportacions rellevants a l’anàlisi de la societat valenciana des de l’imprescindible País perplex on va analitzar amb agudesa la formació social valenciana, va discutir amb els economistes, va qüestionar el fusterianisme dogmàtic sense caure en les simplicitats oportunistes d’altres autors posteriors, aleshores fusterians de missa diària —de fet, Marqués va ser un continu antioportunista, més abocat a la seua congruència ideològica que a l’aprofitament de conjuntures—, i se’n va fotre de la burgesia valenciana i la seua ideologia de barraqueta. Des del catalanisme se’l veia com una mica blaver perquè mostrava les diferències valencianes, des de l’esquerra se li qüestionava una certa retirada àcrata. Potser ningú no va llegir el seu pròleg al llibre col·lectiu Clase obrera y cuestión nacional.

Als anys 80 i 90 va centrar el seu interès en la sociologia de la vida quotidiana i les relacions de gènere: No és natural i Qué hace el poder en tu cama són els llibres fonamentals d’aquest període, en el qual va desplegar una gran activitat com a articulista, intel·lectual mediàtic i conferenciant. Les seues anàlisis sobre la construcció social del baró i la seua ferma complicitat amb el feminisme varen influir tota una generació d’homes i dones progressistes.

El declivi li va vindre ja fa uns anys amb la malaltia i la pèrdua de facultats. Confiem que, ara, els qui fórem els seus companys de Departament puguem transmetre el seu llegat intel·lectual, dispers i iconoclasta, fecund però, i que encoratge a treballar la seua obra entre els joves i les joves sociòlogues.

*Departament de Sociologia i Antropologia Social. Universitat de València

Font: Levante, 5 de juny de 2008

 

 

Les margarides de Marqués

 

Manel Rodríguez-Castelló

 

De fet feia anys que el trobàvem a faltar, en els seus articles, en la plaça on s’airegen els debats creatius i volen les propostes engrescadores, i no perquè mai hagués desistit dels somnis, de la voluntat d’arrimar el muscle, del compromís, sinó per les putades del temps, pels estralls de la malaltia. De manera que sempre preguntàvem per Marqués en veu baixa, com qui tem despertar un nadó, agafant-nos a la necessitat de pensar que potser la Dama havia fet una excepció i ens concediria la treva del retorn de la lúdica lucidesa del mestre. Perquè l’heterodox de l’heterodòxia, com algú va arribar a definir-lo, fou essencialment un mestre, capaç d’elaborar les preguntes que ens posaven davant l’espill de la nostra perplexitat. I ho féu sense ajornar el goig de viure el present en nom de cap paradís futur, renúncia que tant justifica els mansos de moltes confessions, sabedor que l’autèntic compromís comença amb el que és té més a mà, que no és altra cosa que la pròpia vida. Un ram de margarides posà color al festí d’estovalles arnades del comunisme canònic, i aquelles flors eren verdes, i violetes, i concentraven tota la gamma dels vermells. La construcció del país que anàvem fent s’impregnava, gràcies a homes com Josep Vicent, d’aromes llibertàries, i l’horitzó, sostret de les urpes de les simplificacions fàcils, s’obria a vivificadores complexitats. Però ara se n’ha anat per sempre i ens deixa ací, una mica més orfes, amb els nostres amors impossibles. Molts amics el van acomiadar al cementeri de València mentre sonava una cançó de l’Ovidi. L’eslògan que quasi el va fer senador deia: «L’única cadena, la del vàter; l’únic vàter, el vàter». I per això continuarem, dones i homes d’un país que potser no el va merèixer.

Font: Levante, 7 de juny de 2008

 

 

Un mail a Josep Vicent Marqués

 

Vicent Partal

 

Ja ho veus, company, has hagut de morir-te just el dia que el fuel omplia la Malva-rosa i quan feia poques hores que un negre pacifista havia esdevingut el candidat favorit a la presidència dels Estats Units. El món va molt rebolicat i l’esperança bé pot sorgir d’on menys esperàvem. Diu Canal 9, aquella TV que mai no et féu cas, que mai no fa cas de tants valencians, que, a la platja, hi han hissat la bandera roja, però no et faces il·lusions: no és la que nosaltres volíem. El detall, això sí, m’ha fet riure, quan l’he oït. Et propose que t’ho prengues com un homenatge a tota la vida que has protagonitzat, encalçant sempre el somni i descontent de tot i per tot. I de tots. De tu mateix inclòs.

Minuts després de saber, Josep Vicent, que havies decidit d’anar-te’n, una central nuclear eslovena, com la nostrada de Cofrents, ha eriçat els cabells de mitja Europa i t’he recordat, al trinquet de Pelai, cridant allò de ‘ni fam, ni fum, ni fem!’, en aquella campanya surrealista del 79. No hi reeixírem, prou te’n deus recordar. Els del PSOE ja s’havien fet forts, gràcies a la traïció d’Ernest Lluch, i allò que restava del vell Partit Socialista Valencià i de la nova esquerra no donava per a més. Però tu ho deies tot tan claret que semblava factible i possible el país que havies començat a posar dempeus amb Ferran Zurriaga, amb Vicent Àlvarez, amb Cèlia, amb Eliseu, amb Valerià, amb Quico Mira…

Abans i després d’aquell estrany episodi, no vas parar mai de pensar i d’escriure coses que pareixien rares, desconcertants de vegades. No vas parar de fer-nos obrir les orelles: un home feminista, un ecologista quan no n’hi havia, un valencianista que no es conformava amb la bíblia del respectat Fuster… Tu sempre tenies aquella punyetera mania de mirar les coses amb els teus ulls i no amb els dels altres. Fins i tot quan ho passaves malament –i mira que ho has passat molt, malament…

Si avui et dic que estic perplex per la teua absència, no és pas per fer un joc amb el títol del teu llibre, aquell que no vam entendre ningú. Simplement constate allò que em diu el cap. A València, allò que Vicent Bello solia anomenar el ‘bloc social reaccionari’ mana molt. Ho han sabut fer, i el fem, el fum i la fam, intel·lectual i no tant, ens assetgen. Hi ha dies que tot sembla molt complicat.

Però, saps?, un negre d’un suburbi de Chicago camina decidit cap a la presidència dels Estats Units, dels mateixos Estats Units que ara governa eixe criminal que es diu Bush. I la gent l’aclama quan diu que cal acabar la guerra i que cal parlar amb els enemics i que no pot ser que els directius de les empreses guanyen tant i que els bancs ens collen tant. I eixe xicot es diu Barack i Hussein, poca broma. Tu ja feies política, pintaves amb quitrà parets clandestines o ensulfataves amb herbicides el camp de golf aristòcrata del Saler quan Luther King i Malcolm X queien a trets i els companys d’opressió del pròxim president dels Estats Units no tenien ni el dret d’anar al vàter, el lloc (recordes?) de l’única cadena acceptable. I ara, mira.

No crec, sincerament, que canviar València siga més difícil que canviar el país de Bush. Però, sense tu, sí que serà un poc més pesat.

Dit això, sàpies que vetllarem pel país que tant has estimat. No et preocupes.

Font: VilaWeb, 5 de juny de 2008

 

 

País orfe

 

Pere Fuset i Tortosa*

 

Vaig conèixer personalment a Josep Vicent Marqués en el meu primer any de carrera. Va ser dins d’un dels cursets de La Nau dels Estudiants, sota el títol Repensem els Salvem que inclogué una eixida a l’Albufera i al Saler. Allà, dins d’una barqueta, Marqués acompanyat pel seu fill , Jaume, ens comentava com s’havia salvat el Saler gràcies a la pressió ciutadana i amb el suport del diari on ell escrivia. Recorde que vaig sentir certa sorpresa i emoció al trobar-lo allí. Com quan vaig conèixer al meu admirat i ara amic Natxo Bellido. Tots dos eren per a mi, tot i que amb nombroses diferències, referents del valencianisme de conciliació, i de la necessària concòrdia a la societat valenciana. De fet Marqués participà en més d’una ocasió en les sempre interessants i mediàtiques xarrades organitzades per la Joventut Valencianista.

Havia llegit alguns dels seus articles a la premsa, també el recorde al programa de la Mari Pau Huguet parlant sobre el País valencià junt a la cantant Salomé i fins i tot com tertulià de Maria Teresa Campos. Tenia alguna referència de Germania Socialista gràcies a Document 88, sobretot pel que fa al seu complex posicionament nacional. Però no fou fins que vaig fer-me amb un exemplar de la reedició de País perplex que no vaig fer-me una idea de la magnitud de la seua importància per al valencianisme. Aquell llibre, a banda de ser cruament divertit sobretot en la seua primera part, introduïa els conceptes de la fosca i mala consciència que com reconeix el també sociòleg Rafa Castelló a un epíleg imprescindible van ajudar a plantejar millor la qüestió nacional en termes racionals.

País perplex és sense dubte un avís seriós i erudit per al valencianisme, especialment al d’arrel fusteriana del qual participava el propi Marqués. I una invitació des de la teoria al diàleg pràctic entre el valencianisme. Ho era i és a més a més, des d’una perspectiva inequívocament d’esquerres amb el valor afegit que té una aportació crítica des d’este espai sovint massa complaent amb la trajectòria del nacionalisme valencià.

Recorde que, l’octubre de 2001, i precisament a instàncies de Bellido, havia de presentar un acte al Club Diario Levante en el qual havia de participar Marqués. Finalment, per problemes d’agenda, no acudí al que havia de ser el meu primer acte públic en política i en el seu lloc participà l’historiador Manuel Martí. El sociòleg, això sí, disculpa l’absència a un article signat per al Levante-EMV en el qual em canvià el cognom pel de Fonsé, inaugurant així una sèrie de deformacions periodístiques del meu cognom.

Vaig tindre l’oportunitat de fer-li eixe retret mentre mullava fartons en orxata en un dels actes organitzats pel Bloc Jove valentí en el que va participar. Poc després el vaig tindre com professor a la Universitat de València. La seua missió era despullar-nos l’estructura social de l’estat però jo, malgrat el bon resultat, l’aprofití més per conèixer la seua particular visió del valencianisme des d’aquell desordenat despatx que ocupava a Tarongers. No estava tampoc en la seua millor època i part de l’alumnat ho recordava contínuament en les converses de cafeteria. Finalment Marqués deixà de donar classe apartat per malaltia.

Fa poques setmanes em recordí d’ell quan li prestava País perplex a la meua companya de pis. tot anunciant-li que tenia entre els mans un llibre imprescindible d’un sociòleg valencianista, d’esquerres, ecologista i feminista, entre molts altres -ismes, exemplar. Dissortadament ens ha deixat i alguna gent ens sentim una miqueta orfes. Dissortadament dic mentre em ve al cap la definició que d’este terme inclogué en el seu irònic diccionari valencià amb el que obri el seu País perplex. Un país perplex i hui dissortadament orfe.

*Secretari general del Bloc Jove.

Font: Levante, 6 de juny de 2008

 

 

Ens ha deixat el més lúcid

 

Ignasi Bellido

 

Esta vesprada m’ha dit mon pare que s’havia mort Josep Vicent Marqués. De seguida m’he anat a internet a llegir la notícia. Feia anys que no sabia res d’ell, però el coneixia. Participà en diversos actes de la JV i presentà un dels meus llibres escrits amb Bertomeu. Sempre va ser un «enfant terrible» que anà voltejant els temes i els colors que més l’interessaven, el país, el roig, el verd, el lila. Jo vaig llegir diversos llibres seus, però sobretot vaig llegir el llibre, «País perplex». Una de les reflexions més lúcides al voltant d’este embolic de país que ens ha tocat patir i fruir. Marqués ha sigut, sempre, un dels meus guies espirituals de capçalera. Jo provinc d’una tradició valencianista poc donada a la reflexió, amb dignes excepcions. Tanmateix tampoc vaig poder beure de les fonts fusterianes sense que se m’empatxara la lectura. Amb Marqués, i amb altres, vaig trobar en l’heterodòxia de les tradicions enfrontades, les úniques fonts vàlides d’aproximació al conflicte i a les seues possibles eixides.

Marqués no era tercera via, era de molt abans que s’encunyara la tercera via dels Mollà-Mira i el posterior “Document 88» dels Franch, Nadal, Colomer, Company. Marques escrigué en l’onada revisionista a Fuster dels economistes i sociòlegs, encapçalats pel també malaguanyat Ernest Lluch. La data del seu llibre, el 1979, encara li conferia més valor a les seues reflexions. Unes reflexions, per a bé o per a mal, encara ben presents en la construcció de la identitat valenciana. La fosca i la mala consciència són part ben determinant d’allò que som i ens sentim. I de com actuem. Ja, abans, el mestre de la perplexitat havia apuntat maneres amb les teoritzacions impossibles i irresolubles al voltant del fet nacional valencià efectuades en els papers de Germania Socialista, la qual cosa, tot i no donar solucions, l’allunyava de l’ortodòxia catalanista. Ell no acabava de creure en una nació valenciana possible, ni tampoc s’enganxava al carro dels països catalans. Érem un país, valencià per més senyes, i amb això li bastava.

Recuperem alguna de les joies del seu llibre:

És possible assumir el fet de ser valencià sense que això implique caure en l’estúpid – tot i que puga ser entranyable – narcisisme tradicional? És possible fer-ho sense aquell pànic – dels sectors catalanistes – a no ser mai més que valencians?  «País Perplex», 1979

En tot cas ell sempre estigué a favor de l’armistici cívic entre els valencianistes, i fins i tot mai no negà la seua sincera estima cap a la senyera coronada. Una senyera que havia descobert passejant pels carrers del cap i casal en companyia de son pare. Ens relatava en una tertúlia que ell i son pare comptaven les senyeres coronades – que no oblidem foren considerades en l’inici del règim franquista com a símbol separatista i bandera prohibida -, que es penjaven amb ocasió de les festes. Per a ell, molts anys més tard, i malgrat tot el que havia passat, continuava dient:

No està tancada la nostra posició als que porten al cor – i sols al cor – el blau, si no porten a les butxaques massa verds, porres o pistoles. Nosaltres acceptaríem la seua bandera si ells – parle dels que són poble com nosaltres – acceptassen el que per nosaltres significa la voluntat d’un poble de ser lliure”.  «País Perplex», 1979

No era fàcil mantindre la mà estesa en els anys virulents de la batalla de València, i ell sempre la mantingué. En els anys noranta, els jóvens valencianistes que volíem eixir de la cruïlla identitària, i estàvem òrfens de referents blaus i barrats, ens férem fills putatius d’homenots com el Josep Vicent Marqués. Esta nit el meu homenatge per al nostre “Virgili”, agarrant la definició d’un companyó de batalles d’eixe temps, és rellegir una altra volta “País Perplex”. Vos recomane a tots que feu el mateix.

Font: Pàgina 26, 5 de juny del 2008

 

 

Record de la tenacitat

 

Enric Sòria

 

Se’ns ha mort Josep Vicent Marquès. Que fóra una notícia anunciada per la seua llarga malaltia no la fa menys trista. En el seu cas, dir que va ser una figura mítica de la represa cultural i política del País Valencià durant la Transició seria dir poc. Personalment, no el vaig tractar gaire. Vaig tenir la sort d’assistir a algunes de les seues múltiples intervencions en l’agitada època que seguí a la mort de Franco. Després, ens vam anar veient ací i allà. Era molt brillant. Molts dels seus amics m’han dit que era l’home més intel·ligent que han conegut. No ho dubte. Els seus llibres són lúcids i divertits, i els seus articles, enginyosos, però no donen en absolut la seua mida. La seua imbatible agilitat mental s’expressava millor en el tracte humà. Les tertúlies, els mítings, les reunions inacabables on tots fumaven com desesperats (i ell més que ningú) eren el seu hàbitat natural. En el seu millor llibre, Tots els colors del roig, conta, entre altres coses, com, quan i per què va decidir parlar en valencià. M’ho puc imaginar: l’alegria dels amics nacionalistes i el disgust de parents i coneguts per passar-se a una llengua pobletana i inútil, o la perplexitat de l’intel·lectual que domina la terminologia llibresca i no sap com es diuen ni les verdures ni els estris de la cuina; llacunes que ha d’omplir amb la dubtosa ajuda de l’inefable vocabulari de Ferrer Pastor. Se’n va sortir molt bé. Tenaç home d’esquerres, nacionalista, feminista i ecologista, Marquès va ser un lluitador irònic, un home amable i un tossut important. Simpatitzant etern dels oprimits, no pogué ser naturalesa, ni dona, ni obrer, però sí que aconseguí de convertir-se en un inoblidable valencià.

Font: Avui, 15 de juny del 2008

 

 

Josep Vicent Marqués

 

Josep Piera

 

M’ha arribat la notícia de la mort de J. V. Marqués. Sabia de la seua malaltia, per amics comuns, i per ells sabia de la deriva fatal en què de feia temps havia entrat. La seua, vull dir, era una mort amicalment anunciada. Tot i això, quan te la confirmen —la mort d’algú a qui has apreciat—, la notícia t’impacta de cor i de ment. I et deixa «perplex».

No tinc espai per a contar records, idees, il·lusions i fracassos compartits. Que són personals, generacionals, i de «país». La primera volta que el vaig sentir parlar, Marqués em va fascinar. El seu compromís polític i el seu estil brillant, sensible i heterodox, me’l van fer veure com un líder possible del «país valencià» que somiavem els joves dels setanta. El vaig tractar de prop, després d’haver llegit País perplex.

La lúcida tendresa, el pensament audaç, el sentit de l’humor, i una lluentor amarga en la claror dels ulls, captivaren la meua atenció i em provocaren vera admiració. Marqués era brillant. Com a orador gastava un llenguatge juganer, modern, desacomplexat, àcid i líric alhora. «Ni fam, ni fem, ni fum» va ser una frase o eslógan que definia tant el seu ideari com la seua persona.

Ell tenia el que llavors calia per ser una veu referencial d’una generació jove. Però el país imaginat de Marqués era una utopia, no una realitat factible. Una generació que volia revolucionar Europa s’adonà que no la deixaven canviar de casa, o sa casa, com se sol dir. I canvià la vida. Però el país real seguia i segueix tan «perplex», o més. Perquè ara hi ha una amplia minoria conscient del que és, i del que no l’han deixat, o no ha pogut, ser: un País complet. Marqués, si més no, és un nom referencial que permet seguir somiant un país utòpic, seguir somiant el somni.

Font: Levante, 8 de juny del 2008

 

 

Conte infantil: Caperucita i el llop

Caminava Caperucita pel bosc, que era un bosc ple de pins; i duia a la seua àvia una cistella amb coques diverses. L’àvia estiuejava al Perellonet i Caperucita, per això, havia de travessar el bosc del Saler. Doncs bé, va sortir el llop i Caperucita el saludà amablement. «Hola, llop —li digué—; com és que et passeges per ací?» «Busque oportunitats d’inversió, alhora que de promoció del desenvolupament que tant ens interessa als valencians», li va dir el llop. Caperucita continuà marxant cap al Perellonet i quan tornà es va trobar que el llop s’havia menjat el bosc, i no l’àvia; perquè, és clar, l’àvia no era urbanitzable.

Josep Vicent Marqués, País perplex (1973)