David Puertas

Diuen que els catalans sempre estem comptant i que, fins i tot quan ballem, comptem. I no van pas errats si el ball a què es refereixen és la sardana. Les sardanes es componen de dues parts: una de curta i una de llarga. La curta (que s’anomena “els curts”) acostuma a tenir una trentena de compassos i la llarga (anomenada “els llargs”) en sol tenir uns vuitanta, pam més, pam menys. A cada rotllana sardanística hi ha –com a mínim– un ballador que es dedica a comptar els compassos dels curts i dels llargs, de manera que coneix exactament quants compassos té la sardana (en coneix el tiratge) i així pot avisar la resta de balladors de quins passos han de fer per quadrar bé la dansa. Així, quan queden cinc compassos per acabar (o set, o tres, o els que cregui convenient) fa un crit tot indicant als balladors i balladores quines passes han de fer: “Dosos!”, “Un tres i contrapunt!”, etcètera.

Fins aquí no hi ha cap misteri: una mica peculiar, això sí, però de misteri, cap. L’enigma de la sardana consisteix en el fet que, des de fa més d’un segle, se celebren concursos de sardanes enigmàtiques que el que busquen és amagar, precisament, el nombre de compassos que hi ha als curts i el nombre de compassos que hi ha als llargs. Es tracta d’obres que tenen una tendència minimalista perquè sempre repeteixen el mateix tema musical amb escasses variacions, de manera que els sardanistes difícilment saben on acaben els curts i on comencen els llargs i, per tant, és complicat endevinar-ne el tiratge. Aquestes sardanes enigmàtiques s’anomenen “revesses”. Al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans la paraula “revessa” és definida d’una forma molt clara: “dit de qui és difícil de governar, de manejar, d’allò que és difícil de treballar, de resoldre d’aprendre. Una sardana revessa”. Més clar, impossible: es tracta d’amagar el nombre de compassos. El compositor de l’obra no pretén fer una gran peça sinó enredar els balladors i amagar-los el tiratge de l’obra.

Tots els que hem tingut ocasió d’interpretar una sardana revessa sabem la complicació que això implica, ja que els sardanistes que competeixen per endevinar-ne el tiratge es fixen en qualsevol detall de la música i, si un dels intèrprets fa una nota equivocada, pot enviar a passeig tota la matemàtica musical dels competidors. El més aconsellable és repetir la mateixa espifiada cada cop que es repeteixi aquella frase. Tot plegat, profundament estressant!

Aquest joc de les sardanes enigmàtiques sembla ideat per alguna ment malaltissa, però cal dir que és una de les especialitats més valorades entre les colles sardanistes i hi ha autèntics especialistes a resoldre les sardanes més enrevessades que els compositors s’hagin pogut empescar. Cada any les sardanes revesses tenen més seguidors i se’n fan diferents proves per tot el país que compten per al Campionat de Catalunya. Hi ha fins i tot audicions de sardanes en què no solament puntua endevinar-ne el tiratge, sinó fins i tot ballar-les bé i repartir-les bé. Tot un fenomen de l’enigmística musical!

No penseu pas que això de les sardanes revesses és un territori conreat per quatre malalts de matemàtica. Grans autors, com el mateix Eduard Toldrà, han contribuït al món de les sardanes revesses amb les seves obres enigmàtiques. D’entre les seves sardanes destaquen títols com Sol ixent, Camperola, El bac de les ginesteres, La fageda d’en Jordà o Vilanovina. Però també s’hi compten tres sardanes revesses: la Sardana revessa núm. 1 (estrenada el dia 7 d’agost de 1920 a Sabadell per la cobla Els Montgrins), la Sardana revessa núm. 2 (estrenada l’11 de setembre de 1921 a la plaça de braus d’Olot per La Principal de la Bisbal) i la Sardana revessa núm. 3 (escrita l’any 1921). Tres enigmes que, un cop estrenats, van perdre la raó de ser, ja que van deixar de ser enigma: un cop els sardanistes en van descobrir el tiratge, aquestes sardanes van passar a formar part del gruix d’obres que ja no calia tocar mai més.

Josep Maria Serracant –gran amic i músic amant de la cobla, director de l’arxiu de música per a cobla més ambiciós del país i fundador de l’entitat Músics per la Cobla–, m’ha fet arribar alguns títols de sardanes enigmístiques i, com era de suposar, gairebé totes elles són revesses. De la informació que m’ha donat en surten els tres paràgrafs següents.

Una de les primeres sardanes revesses documentades va ser escrita fa més de cent anys. Es tracta de Les festes de la Mercè d’Albert Cotó (1852-1906), interpretada a Barcelona l’any 1902. Cotó va ser un fill il·lustre de Figueres i va arribar a ser conegut amb el sobrenom de “Glòria de l’Empordà”. El seu patriotisme no solament el va demostrar escrivint sardanes —amb les quals va guanyar importants premis—, sinó que fins i tot per morir va triar una data assenyalada: la diada de Sant Jordi.

Els dos autors més prolífics en el camp de les sardanes revesses són Josep Casas i Sebastià Figuerola. El barceloní Josep Casas (1909-1983) va arribar a escriure’n prop de cinc-centes i des de l’any 1964 se’l coneixia amb el títol honorífic de “Mestre Revessaire”. Va compondre la primera sardana revessa l’any 1953 i la va titular Agafa’t on puguis. D’altres títols de revesses destacats per la seva gràcia i bon humor són Ja estem perduts, No te’n fiïs i No badis. La producció de revesses de Sebastià Figuerola (1919-1996), per la seva banda, supera àmpliament el centenar de títols. D’aquest autor, amb estrets vincles amb la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, en destaquem també alguns títols curiosos: Bruixeries, Comptant et descomptaràs, Gat per llebre, Incerta, Ja heu begut oli, Repte i les clàssiques Baixada amunt i Pujada avall. No oblidem que totes aquestes són sardanes revesses i que tenen com a objectiu enganyar els sardanistes per tal que no puguin saber quants compassos componen els curts i quants els llargs. […]

Entre els enigmes sardanístics, però, n’hi ha un que destaca per sobre de tots. Per explicar-lo hem de remuntar-nos a l’any 1924. Situem-nos, doncs, al mes de març del 1924 al Sindicat de Músics de Barcelona. Els músics de la Cobla Barcelona preparen els seus instruments per oferir un concert a un il·lustre visitant: el gran compositor rus Ígor Stravinski. Després del concert on el so de la tenora ha estat el protagonista i on s’han pogut sentir composicions dels principals autors catalans, Stravinski es mostra meravellat i s’interessa pel compositor de la darrera obra del programa: la sardana titulada Juny. Els amfitrions li diuen que es tracta d’una sardana escrita per un músic i rellotger de Sant Feliu de Guíxols que es diu Juli Garreta. Com que Stravinski està de visita per Catalunya –ha vingut a dirigir algunes de les seves obres al Gran Teatre del Liceu–, demana als seus amfitrions de poder escoltar més música per a cobla i, uns dies després, l’Ateneu Barcelonès li dedica una audició de sardanes on es torna a interpretar Juny de Juli Garreta. Quan el públic encara està aplaudint, Stravinski exclama emocionat: “Més Garreta, si us plau, més Garreta!”. Està clar que Stravinski va quedar molt complagut amb la nostra música!

Uns dies més tard del concert a l’Ateneu, Stravinski va visitar el músic català més famós de tots els temps: el violoncel·lista Pau Casals. Va anar a veure’l a la casa que tenia a la platja de Sant Salvador del Vendrell. Pau Casals havia organitzat una nova audició de música i Stravinski va tornar a escoltar música per a cobla. Stravinski va comentar amb Pau Casals la força i la naturalitat d’aquelles composicions i, completament rendit a la nostra música, va pronunciar una de les frases més famoses de la història de la música catalana: “La tenora és l’instrument que més s’assembla a la veu humana”.

I aquí ve el gran enigma encara pendent de resoldre: la passió per la música catalana que va experimentar Stravinski i l’encís de la sonoritat de la cobla van fer-lo decidir a compondre una sardana. El mateix dia que tornava cap a París, va entregar l’obra a la Cobla Barcelona i els va demanar que l’assagessin i que li diguessin què els semblava la seva sardana. Aquesta cobla la va assajar, però hi van trobar alguns errors en la instrumentació. Com que en aquella època no hi havia fotocopiadores –i els copistes devien anar enfeinats–, van decidir posar els papers originals en un sobre i enviar-los per correu cap a París. El fet és que mai més no se’n va saber res, d’aquesta sardana. L’enigma, doncs, queda obert: està perduda en algun arxiu la sardana de Stravinski? Va trobar el moment de corregir-la i completar-la? El sobre amb les partitures va arribar a París? Es va perdre pel camí? Si mai algun musicòleg llegeix aquestes línies –que també els cal llegir coses divertides– que pari bé els ulls: potser en algun arxiu perdut pel món hi troba unes particel·les amb les paraules flabiol, tible o tenora escrites de la mà de Stravinski i, per fi, podrem ballar la seva sardana. Només esperem que no sigui revessa!

Per cloure aquest capítol dedicat a la sardana hem guardat un bon “cop final i visca”. Es tracta del títol d’una sardana del gran Josep Serra i Bonal (1874-1939) escrita l’any 1905 i que sembla especialment dedicada a tots els amants dels jocs d’amagar ja que ens remet al clàssic enigma “mare de tots els enigmes”. La sardana en qüestió es titula L’esfinx.

David Puertas, Música encreuada. Els enigmes musicals (Barcelona: Clivis, 2004), pàg. 55-59