Conxa Forteza 

   
 ·

Tant de sentir a parlar de piscines aquest estiu no puc deixar de recordar quan nosaltres érem petits i les piscines esdevenien un luxe només a l’abast dels privilegiats. Tampoc les notàvem a faltar gaire. Les platges no eren com ara, una selva de cossos, hamaques i demés embalums que no deixen donar una passa. Record la llarga platja de Can Pastilla a s’Arenal; caminant era com si trepitjassis una catifa de copinyes. No es veia l’arena. L’aigua estava tan neta que podíem menjar crues les cloïsses que agafàvem a vorera de mar. Només hi havia dos hotels, el Los Ángeles i el San Francisco. No tenia res a envejar a les platges caribenyes de postal.

Un bon dia varen començar a venir els turistes, les copinyes fugiren i comparegueren les primeres rosses en bikini perseguides per la guàrdia civil. Ma mare contava que un senyor, fervent catòlic, tenia la seva pròpia croada contra la immoralitat que suposava tanta carn al mostrador; es passejava per la platja vestit amb gec, capell i corbata i només que endevinàs la lluïssor d’un bocinet de panxa torrada, s’hi acostava com un llamp i, com que era un home il·lustrat i havia après idiomes, els deia: «Para el bañé, traqué complé». Després se n’anava tot satisfet a contar-ho al rector de Santa Eulàlia, qui l’omplia d’indulgències; tenia el cel guanyat. Una senyora, veïnada nostra del carrer de les Monges i néta d’un il·lustre escriptor, feia el mateix per Jaume II: quan veia una estrangera lleugera de roba, l’escometia i en bon mallorquí (no sabia idiomes) li deia el nom del porc. Aviat tot s’omplí d’hotels, pensions, xiringuitos; les plantes baixes de les cases es convertiren en botigues plenes de toreros i balladores vestides de «lunares». Els al·lots varen aprendre l’ofici de «picadors» i a les nines ens posaren a estudiar francès a L’Aliança Francesa del carrer de Sant Feliu. Dependenta d’una botiga de «souvenirs» o recepcionista d’hotel eren uns oficis que tenien futur. Varen arribar estols de gent de fora a fer feina i els mallorquins, així com pogueren, començaren a aprendre a girar la llengua. La platja caribenya aviat només va ésser un record, tot va anar molt de pressa, es veu que frisàvem per arribar al desastre actual. La gent del pla, o la que estiuejava lluny de la mar, s’havia de conformar a nedar al safareig de ca seva o dels veïnats. Els mitjans de transport no eren com ara, i anar d’una banda a l’altra de l’illa era tota una excursió que s’havia de planificar amb molt de temps. Hi havia safarejos que no tenien res a envejar a cap piscina i l’entorn que els rodejava moltes vegades era insuperable. Parlant de safarejos, ara m’ha vengut a la memòria un conflicte que vàrem tenir i que ens va causar molts de problemes. Una temporada vaig viure a Campanet. La finca tenia una mina que proveïa d’aigua dos safarejos: un de petit i esquifit, i l’altre talment una piscina olímpica. Era una benedicció de Déu nedar-hi. Les figueres li donaven ombra i l’aigua era tan neta que es podia beure. Nosaltres vàrem intentar l’aventura de fer de pagès, però no va resultar. Llogàrem les pastures al pastor d’una finca veïnada i ell cada dia hi duia la seva guarda a pasturar. Les ovelles bevien al safareig sempre a la mateixa hora i ja ens havíem acostumat a respectar-nos mútuament. Però un bon dia al pastor, que era un home d’idees avançades, se li va ocórrer dur un boc de fora, no sé si volia fer experiments genètics, i el va deixar a lloure. Mai ho hauria d’haver fet. Aviat el boc es va fer l’amo del safareig. No deixava acostar-nos-hi ni a les ovelles ni a nosaltres. Envestia i mufava de mala manera.

El pastor, que havia pagat molt per l’animal, no gosava fer-lo fora. De cada dia es tornava més agressiu si qualcú s’acostava al safareig. Tenia banyes i barbó, i feia por. Les ovelles belaven mortes de set i nosaltres somiàvem amb aquelles nedades glorioses. No hi va haver manera. Cridàrem, belàrem junts ovelles i nosaltres, i ell com si res. S’havia fet el safareig seu i el pastor li havia confirmat la seva propietat. Fins que un dia vàrem decidir deixar d’ésser ovelles i trescàrem pertot cercant on dormia. Quan el trobàrem, l’embolicàrem amb els filats dels tords, un bon cop de maça al cap i ja no en cantaren galls ni gallines del maleït boc. El vàrem fer al forn. El pastor es pegava tocs pel cap, però nosaltres vàrem poder tornar a nedar i les ovelles tornaren a beure quan tenien set i quan volien, no quan el boc se sentia benèvol i les deixava passar en grups de deu.

Publicat al Diari de Balears el 18 de setembre del 2006