Albert Pla Nualart

L’ús de déu n’hi do com a empàtica interjecció ponderativa és cada dia més viu en llengua oral però, en l’escrita, l’entrebanca una escriptura complexa que, a més, fa difícil trobar-lo al diccionari. Al DIEC apareix dins l’entrada déu disfressat de “Déu li’n do [o Déu n’hi do]”. La forma Déu li’n do no ha existit mai en català: és un monstre de Frankenstein resultat d’ignorar que un gir idiomàtic és un bloc que no es pot retocar per dins. Un monstre encara més aberrant quan n’hi ja derrota li’n en un context sintàctic lliure.

Però costa molt veure que és un bloc si no hi ajuda la grafia. Escriure adéu-siau en lloc de a Déu siau impedeix que un geni ens faci dir a Déu sigueu i, a més, fa que tingui una entrada pròpia al diccionari. S’ha proposat déu-n’hi-do però, posats a fer el pas, potser val més escriure deunidó. Algú dirà que indueix a fer neutra la e, però això ja passa en altres aglutinacions, com ara benvingut, en què l’accent secundari bloqueja la neutralització. I és que el compost trisil·làbic permet un segon accent sense violar l’alternança tònica-àtona.

Però la millor prova que deunidó ja no són quatre paraules sinó una és deunidoret. Aquest diminutiu popular, que ja trobem a l’Alcover-Moll, demostra fins a quin punt per al parlant deunidó és una unitat com ho pot ser poc o bastant. Un diminutiu que separa deunidó de déu meu o si déu vol i fa evident que ja no és locució sinó paraula independent.

Publicat originàriament a l’Ara, 17 de març del 2011

ℵ

Deunidó ha tingut una trajectòria si més no curiosa. De la locució Déu n’hi do, el DIEC va admetre el mot compost déu-n’hi-do en la reforma ortogràfica del 2016. Així, es podia escriure el diminutiu déu-n’hi-doret, que fins aleshores no tenia forma escrita possible si se seguia la norma. Tot i això, és un pas que em sembla insuficient, perquè converteix aquesta expressió popular en tot un tractat d’ortografia. Ni els més hàbils d’El gran dictat la poden resoldre sense haver de rumiar-hi una estona. Si en fem l’aglutinació, deunidó, el diminutiu surt sense traves, deunidoret; aquesta simplicitat ortogràfica farà que qui ja l’escriu així se senti emparat per la casa mare, i qui ho feia segons l’ortogràfica manera i dubtava de cada lletra visqui més tranquil. I de passada, veurem més vegades escrita aquesta expressió tan magnífica, que Déu nostro Senyor ens ha donat.

Magí Camps, «Més aglutinacions, sisplau», dins Parla’m amb estil (Vic: Eumo, 2020), pàg. 92