Quan vegin un funcionari que intenta promocionar la construcció d’un museu o d’un casal per al barri —equipaments que massa sovint no fan cap falta—, no se’l mirin com un benefactor magnànim, sinó com un treballador com qualsevol altre. Encara més: mirin-se’l amb esperit especialment crític, perquè el venedor que intenta encolomar-nos un cotxe lluita per defensar el seu lloc de treball —si no ven cotxes, el despatxaran—, i no pretén passar pel salvador de la humanitat, ni de res. En canvi el buròcrata encarregat d’engaltar-nos això que ara es denomina «actuacions socials» —que d’altra banda ja hem pagat per endavant amb els nostres impostos— no ha de lluitar pel seu lloc de treball —si no es fan els «equipaments» previstos el destinaran a un altre lloc on continuarà vivint sense maldecaps—, i a més, gràcies a la propaganda corporativa, encara queda com un benefactor que pateix per les qüestions socials.

Xavier Roig, La dictadura de la incompetència (Barcelona: La Campana, 2008), pàg. 42

—T’han donat alguna cosa els de La Bruguera, o s’han preocupat per tu els de Can Tona, amos o masovers?
   —Jo no dic això…
   —No. Tu dius el que et ve de gust, les hi fots sense engaltar, tu, sense pensar en res, tu sola, com si fossis la reina, i els altres que es fotin.
   —Jo no ho he dit, això.
   —Però és el que fas.

Emili Teixidor, Pa negre (Barcelona: Columna, 2003)