Divendres vinent, després de sopar, Adam Xabuc m’esperava sota el cirerer que hi havia darrere de la casa, per parlar amb mi, assegut en un escambell. Fou ell qui va començar la curta conversa. Tenia un posat de tristesa, se’l veia pensatiu, cordolgut.
   —Hassan, jo sé per què vols anar-te’n. Malgrat tot, m’agradaria que et quedasses a viure ací fins que fosses més gran.

Josep Lozano, Crim de Germania (Alzira: Bromera, 2005 [1980]), pàg. 227