Una dona jove, mal vestida, amb una criatura al braç, també plora. L’han recollida captant. Li preguntem què li passa i ens explica un seguit de desventures: té quatre fills a la Casa de Misericòrdia, l’home a l’hospital i una nena de catorze anys que serveix en una taverna…
   —Si em tenen aquí tancada —diu la dona entre les llàgrimes—, no puc veure-la ni saber què li passa, a aquesta filla… I fixi’s que un dia sí i un altre no, s’ha de quedar tota la nit a la taverna amb un mosso…
   En Roc Boronat li promet que la deixarà anar.
   —Deixi’m anar a mi també, senyor comissari! —crida una altra dona—. Si no vaig a captar, els meus dos fills se’m moriran de gana!

Irene Polo, «Ells! Una almoina definitiva, per amor a Barcelona» (La Rambla, 24 de desembre del 1932), reproduït a La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936) (Barcelona: Quaderns Crema, 2003), pàg. 112