La rosseta va aixecar un moment la vista i es va trobar amb els ulls d’en Cuello, però va desviar-la immediatament, sense donar cap més senyal de res. En Cuello es va quedar frustrat. Sempre li passava el mateix, no sabia interpretar en absolut la gestualitat de les dones, les mirades, els somriures o la seva absència. Mai no entenia si una noia estava interessada o no a mantenir una conversa. En Cuello sabia que era una mica capgròs, carregat d’espatlles i tenia tendència a suar una mica més del compte. No era gens guapo, vaja. Però no per això deixava de tenir atractiu. Quan en Cuello parlava, les veus s’apagaven i tothom l’escoltava.

Enric Calpena, Memòria de sang (Barcelona: Edicions B, 2014)

Era un rostre de dona, perquè, encara que la veia esborradissa, estava prou a prop per poder distingir que era una dona, molt lletja, capgrossa, amb tot de porus a la pell i un nas enorme.

Isabel-Clara Simó, Alcoi-Nova York (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 14