brum m

Definició

Remor sorda del vent quan brumeix.

Etimologia

De brumir, ‘fer una remor sorda el vent’, resultat de l’encreuament de bonir i brunzir.

Usos

  • Estant en aqueixes, es sentí un brum per fora; semblava una melodia fina, suau. Al moment, per la porta de la cova va entrar un gegant, alt com el Ponent, groc de cara, d’ulls mig clucs en un somrís de bonhomia. Era el Vent de Xaloc, que venia de l’Egipte sec i misteriós.

    Enric Valor, «El xiquet que va nàixer de peus», dins Rondalles valencianes 7 (València: Tàndem/Albatros, 1995), pàg. 51
  • Vaig veure que la nena tremolava i va ser quan vaig dir a la Maria, tapa la nena, que s’ha aixecat un mal aire. I ella em va mirar com ho feia sempre, sense mirar-me, i va fer, que n’ets, de ximple, que no veus que és un cop de núvol? Sentia el brum del gregal i vaig pensar, la sorra ens colgarà. Volia desaparèixer, amb la Maria i la nena, anar-nos ben lluny, que acabés el malson d’una vegada, volia anar-me’n lluny per començar de cap i de nou, ja que no era capaç de fer-ho a la terra.

    Montserrat Roig, L’òpera quotidiana (Barcelona: Planeta, 1982)

Tema de la setmana

Monosíl·labs

Enllaços

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

romgregal