València és una ciutat rica i populosa però és a Roma on es teixeix la història i on es creuen els camins dels poderosos del món, València si volguera podria ser una cort i capital d’un estat propi, com és Florència o Venècia o Milà, però llavors hauria de ser una república lliure o buscar-se un rei que fóra només sobirà d’aquest regne, i això és cosa impossible, i encara que fóra possible els valencians no ho faran perquè la seua energia no es concentra mai en una empresa permanent sinó que es dispersa i es perd, formen a tota hora partits i bandositats i s’enfronten entre ells per les raons més insubstancials, són un poble que qualsevol predicador arrauxat trau al carrer i es barallen pel culte d’un sant o per una devoció amb tanta facilitat com l’obliden, o combaten per un punt de doctrina que ni tan sols comprenen, en això no són molt diferents dels romans o dels florentins, però els romans tenen un papa i els florentins una Senyoria independent, mentre que els valencians no tenen res, només un rei remot i estrany que els ignora en tot moment si no és per imposar-los donatius forçosos i préstecs que no torna mai, van confiadament a la ruïna i no ho saben encara.

Joan F. Mira, Borja papa (València: Tres i Quatre, 1996), pàg. 125