D’altra banda, en qüestions de literatura, i més en català, tot és difícil sempre. En aquesta literatura hi ha massa autors valuosos envoltats de silencis no sempre involuntaris, mentre el personal s’alegra discutint les badomies de torn. Així no hi ha manera d’encertar. Per exemple, els nostres millors escriptors s’han passat anys pregant per l’aparició d’una crítica més exigent, que servesca de filtre o d’orientació, i quan per fi sorgeix algun crític una mica rigorós i capaç de destriar el gra de la palla, resulta que el primer saltataulells barrut i meticulosament indocumentat que rep el títol de periodista pot titlar-lo, de la manera més impune, d’inquisidor salvatge i bèstia abominable, i tothom tan feliç. No anem bé.

Enric Sòria, «Justícia poètica» (El País [Quadern—Comunitat Valenciana], 7 d’octubre del 2004)

Poca gent sap que Radio Macuto va existir. Saber una notícia per Ràdio Macuto significa que algú s’assabenta d’una informació que no és del tot pública i que corre de boca en boca, en cercles reduïts. Tot sovint són enraonies vanes, rumors infundats, faules, badomies, que és una paraula que ningú no gosa dir sense barba postissa. Radio Macuto era una emissora del PNB que va emetre de 1965 a 1977 i que realment es deia Radio Euzkadi-La Voz de la Resistencia Vasca. Radiava des de Veneçuela, des de la selva amazònica, a 80 km de Caracas. Aquesta ràdio es designava amb el nom en clau de Macuto, que és un poble dit així en honor del cabdill indígena del segle XVI Guaicamacuto.

Enric Gomà, «Aquí, Radio Macuto» (Avui, 11 de febrer del 2009)