Definició
Que constitueix una apoteosi. Una apoteosi és la ‘part final, brillant i molt impressionant, d’un acte, d’un espectacle o d’una competició esportiva’.
La part final del castell de focs artificials va ser apoteòsica.
Grandiós, esplendorós, enlluernador.
En tornar al país li van fer una rebuda apoteòsica.
Etimologia
Del llatí apotheosis i, aquest, del grec apothéosis [ἀποθέωσις], ‘deïficació d’un mortal, acte d’elevar-lo a la categoria dels déus’, format amb apó, ‘idea d’intensitat’, theós, ‘déu’ i ósis, ‘formació’.
Usos
Però m’agradava, sobretot, la frase que culminava els relats: «I llavors ho vaig veure». Per a mi aquestes paraules eren com el darrer capítol d’una novel·la policíaca molt excitant, l’instant apoteòsic de la resolució de la intriga. I, com a les novel·les policíaques, era preferible que la víctima fos com més anònima millor. Sí.
Imma Monsó, La dona veloç (Barcelona: Planeta, 2012)L’horror que Pirandello sentia per D’Annunzio, pel feixisme, per la petulància, són perfectament lògics i naturals. Els homes del règim (feixista) tingueren un gran disgust perquè Pirandello deixà escrit que l’enterressin com un pobre. Volien un enterrament amb fanfara, delirants discursos i apoteòsica solemnitat. Pirandello es féu cremar i les seves cendres es conserven dintre una àmfora grega en el museu d’Agrigento. Les àmfores gregues a Agrigento no susciten cap pedanteria refinada: les fan servir per a anar a buscar aigua.
Josep Pla, Notes disperses (Barcelona: Destino, 1969)
Tema de la setmana
Suggeriments dels subscriptors amb etimologies curioses. El d’avui és de Joan Josep Isern, de Barcelona.
Potser proposant aquest “apoteòsic”, Joan Josep Isern ens convida tàcitament a recordar una anècdota càustica de Salvador Espriu molt ben explicada per Màrius Serra a la Vanguardia:
El 27 d’abril del 1947, arran de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat per les autoritats franquistes, el director de La Vanguardia Luis de Galinsoga va recuperar-lo per titular “Entrada triunfal del cardenal Legado en Barcelona. El homenaje que le tributó la ciudad fue apoteótico”. Els afectes al Règim devien trobar que amb apoteòsic feien curt i els devia plaure el dring majestàtic de la terminació -ótico. El cert és que Galinsoga repetí l’adjectiu a dojo les setmanes següents. Les visites que Franco va fer aquell mes de maig a ciutats com Sabadell o Manresa també van ser qualificades d’apoteòtiques i el terme va fer fortuna en cercles oficialistes i esdevingué clixé: “El gigantesco y apoteótico recibimiento que le tributó Barcelona”. Espriu devia esbufegar. Tanta recepció apoteòtica li va tocar el botet i propicià un passatge hilarant a l’obra que llavors escrivia, Primera història d’Esther.
L’Altíssim parla de “la magnificència del gran monarca, la pompa d’un jorn apoteòtic” i el condemnat Bigtan demana clemència desesperadament tot dient: “Apoteòtic! / Aquest mot exòtic / em torna neuròtic, / prostàtic, cianòtic, / elefantiàtic, / penibètic, tític, / i àdhuc apoplètic, / i arterioscleròtic”. La tirallonga d’àtics, ètics, títics, òtics i àdhucs no li servirà de res. Bigtan morirà a mans del botxí tot proferint una última tirallonga de termes escurçats lletra a lletra, en el que tècnicament anomenem afèresi o decapitació: “apoteòtic, poteòtic, oteòtic, teòtic, eòtic, òtic, tic, ic…”. El professor Sebastià Bonet Espriu (Bonet és anagrama de nebot i ell mateix és nebot d’Espriu) descriu a la introducció de l’edició crítica un seguit de paral·lelismes entre els esdeveniments històrics i la gènesi de l’obra. En parlar d’aquesta decapitació apoteòtica d’Espriu, escriu: “No cal dir què podia suggerir als lectors del moment la decapitació amb què es clou l’episodi”. Hi ha pocs mots que, tot i ser decapitats, reviscolin en termes que mantenen un cert sentit. Moreneta n’és un: oreneta, renéta, neta, eta i ta. Capelles un altre: apel·les, pelles, elles, Lles, les, és.
L’article de Màrius Serra, que podeu llegir aquí: https://www.lavanguardia.com/encatala/20130205/54365087210/l-apoteosi-d-espriu-marius-serra.html, comença així:
L’any Espriu acaba d’engegar en un context apoteòsic: recessió econòmica d’abast europeu, crisi institucional espanyola generalitzada a tots els nivells jeràrquics, acusacions fundades de corrupció pertot, replantejament de les relacions Catalunya-Espanya. Apoteòsic. O encara diria més: apoteòtic. Hi ha paraules associades a determinades circumstàncies. La documentada biografia Espriu, transparent que Agustí Pons acaba de publicar a Proa recupera la història espriuana d’aquest adjectiu ignot, sinònim poc usat d’apoteòsic, un d’aquells termes que dormen al rebost del diccionari.