Definició
Estimar.
A l’Alguer empren els infinitius volguer i poguer, que en el català normatiu es consideren incorrectes. En alguerès, per tant, la forma habitual d’aquesta locució és volguer bé.
Usos
Tu sés [ets] la mare mia, oh bella Alguer,
Antoni Cao, «Lo país meu», dins Cançons de l’Alguer, 50 anys, cantat pel Grup Coral de l’Agrupació Catalana d’Itàlia i Lluciana Sari (Picap, 2011 [1962])
te tenc a dins del cor i cada dia
jo prec per a tu, oh terra mia:
de tot cor te prec i te vull bé.
A tots te present, oh país meu,
a tots agrada, a tots agrada assai
sés una terra inspirada de Déu,
altra al món com a tu no n’hi ha.
Tema de la setmana
Mots algueresos triats per Pau Vidal, amb l’assessorament de Gavino Balata
Només una puntualització.
Si bé volguer i poguer, en el català normatiu són incorrectes, en la localitat on jo visc de la província de Girona, i quasi gosaria dir, que en bona part d’aquesta província, nosaltres emprem aquestes formes.
I a mi particularment, en cau molt malament dir poder i voler.
No dubto pas que poguer, volguer, sapiguer, amb els gerundis corresponents, són maneres corrents i molt esteses, però no sóc ningú tampoc per qüestionar la normativa, que algun fonament deu tenir.
Posats en aquesta situació, què hem de fer: deixar l’estàndard com a cosa dels llepafils? Si escrivim un text, hem de procurar ajustar-nos a la llengua fixada, o és més convenient deixar que cadascú s’expressi com ho fa a casa seva? (A casa seva, cadascú pot anar en calçotets i no el criticarà ningú. Per sortir al carrer potser ja ens vestim d’una altra manera.)
És segur que aquest problema no és exclusiu del català, sinó de totes les llengües que es parlen. Què fan aquestes llengües? Jo crec que parteixen d’una base fixada; sobre aquesta base, després, cadascú pot fer i opinar, però no pontificar. Fer-ho d’una altra manera, no és patrocinar i assegurar el desconcert i l’anarquia?
Jo sóc barcelonina però la meva llengua (llenga) materna és (ès) l’empordanès. Sóc de l’opinió que la norma és (ès) la que és (ès) pel centralisme de Barcelona, perquè en Fabra era barceloní i l’IEC és (ès) a Barcelona; si haguéssin estat a Girona la norma hagués sigut una altra (atra). Ja en fem masses de concessions lingüístiques, dir “volguer” o “poguer” és igual de vàlid que la normativa i no té res a veure a “anar per casa amb calçotets”, jo ho compararia a anar amb gersei o anar amb camisa, pura qüestió personal. Ah, i usar aquestes paraules tampoc té res a veure amb el desconcert i el caos sempre que fem un bon ús de la gramàtica.
Jo no veig que la normativa s’hagi d’adaptar a unes comarques concretes, ni a una ciutat concreta. Fa malícia pensar que la llengua referencial és la de Barcelona (fins i tot a mi), però volguer i poguer també es diu a Barcelona, pel que fa a l’accent és/ès potser cal tenir en compte les comarques de la resta del territori catalanoparlant, incloent País Valencià i Illes Balears. De vegades hi ha gent de Girona que, com molts barcelonins, també es pensa que és/ès el melic del món catalanoparlant.
En anglès: to wish (someone) well
Many of us who support President Bush now support our new president, pray for him and wish him well.
Title Letters To The Editor
Source Denver Post