Un dia vam organitzar una festa per als col·legues alemanys de Studio Hamburg, amb els quals teníem establerta una bona relació. En arribar els convidats al jardí, es van trobar que no podien accedir a l’interior de la casa, però en canvi podien mirar per les finestres i veure una representació que havíem organitzat per a ells. Quan apagàvem el llum d’una estança, obríem el d’una altra, i el públic corrents canviava de finestra. L’argument era una mena de vodevil, amb uns tipus amagats als armaris i un marit banyut molt desconfiat, que no aconseguia caçar mai el responsable de les seves banyes. L’acció podia passar del saló a la cuina, a les habitacions, al bany, etc., i quan la gent no cabia en una finestra massa petita, feien torns. A més del desplaçament, el públic exterior hi participava amb grans crits, per prevenir els amants de la imminent entrada del marit, que veien arribar furiós per l’estança del costat.

Albert Boadella, Memòries d’un bufó (Madrid: Espasa-Calpe, 2001), pàg. 197