Quan arribàvem a Vila-rodona ja hem vist de ben a prop l’Albereda, la franja de vegetació natural que s’allarga a l’esquerra del riu Gaià. Es diu l’Albereda perquè hi dominen els àlbers, una denominació comprensible però injusta. Perquè s’hi poden veure oms, freixes, salzes —els salzes i l’aigua sempre són amics—, roures, vidalbes, joncs… Els devots de la botànica hi trobaran un món vegetal d’una rica diversitat —i jo, pobre de mi, només podré dir que és bonic. Els coneixements es demostren amb substantius, i els meus són escassos: arbre, ocell, flor. Els ignorants ens refugiem en l’estètica, és a dir, en els adjectius. Bonica, misteriosa, intricada, remorosa. Això és l’Albereda, per a mi.

Josep M. Espinàs, A peu per l’Alt Camp (Barcelona: La Campana, 2007)

Caminàvem. La tarda
s’esllavissava lenta cap al vespre.
En un fondal, cantava un rossinyol
darrere una cortina de vidalbes.

Narcís Comadira, «Per en Ferran, amb un Miłosz al fons», dins Poesia (1966-2012) (Barcelona: Labutxaca, 2014)