A mesura que avançaven els assajos [de l’obra Olympic Man Movement], es feia patent un greu problema en la interpretació dels actors. Era molt curiós comprovar com uns actors capaços d’interpretar els més grans disbarats sobre l’escena, quan es tractava d’uns principis neofeixistes el seu cos es resistia a simular un convenciment absolut davant del públic. El realisme que pretenia l’acte obligava a una actuació que aparentés almenys la naturalitat del qui exhibeix les seves pròpies idees. Fins i tot per un moment vaig estar temptat de contractar autèntics feixistes i barrejar-los amb els actors per aconseguir el màxim verisme. No m’imagino totes les conseqüències d’una opció tan arriscada, però estic convençut que almenys els espectadors haurien sentit la por al cos, tal com jo desitjava.

Albert Boadella, Memòries d’un bufó (Madrid: Espasa-Calpe, 2001)

El verisme és humanament impossible, i, de més a més, insípid, i fins i tot inútil. Josep Pla no n’és partidari: «No he estat mai partidari, en aquesta activitat, ni de la taquigrafia ni de la fotografia». Realista, sí. El seu realisme, ell l’ha definit alguna vegada com un «realisme sintètic». L’escriptor no és un espill —«un espill passejat al llarg del camí»—, sinó un home, vol dir-se, un punt de vista, un temperament, uns dots, una sensibilitat.

Joan Fuster, «Notes per a una introducció a l’estudi de Josep Pla» (introducció a El quadern gris) (Barcelona: Destino, 1966), pàg. 71