A Sabadell, vergonyeta és una manera de designar el que els altres catalans en diem vergonya aliena. Ja aquest aliena deixa veure clarament el seu origen culte, als antípodes d’una solució catalana col·loquial i una mica amable. No és gaire imaginable ningú del segle XIX —un sastre, un xocolater, un municipal— dient la paraula aliè. Escrits medievals a banda, la primera aparició escrita en els temps moderns és del 1916, de la mà d’Antoni Rovira i Virgili:

«…conservar la terra ocupada i rebutjar el domini aliè».

Si hagués escrit àlien, Rovira i Virgili hauria pogut inspirar una pel·lícula de ciència-ficció.

Enric Gomà, El català tranquil. Un manifest (Barcelona: Pòrtic, 2021)

La necessitat de reeducar unes quantes generacions afectades de barbarismosi ha fet proliferar al llarg dels últims decennis tota mena d’iniciatives destinades a extirpar castellanismes de la llengua corrent. Com si volguessin reprendre l’obra de depuració d’en Fabra però de pressa i malament. Múltiples campanyes més benintencionades que eficaces, que de vegades arribaven a fer vergonyeta i tot (com la desafortunada Queta, la del «Parlo sense vergonya, parlo en català». En Solà va dir que desprenia una sensació «d’humiliació intolerable»), han estat un remei pitjor que la malaltia. Cada vegada que sento algú, i passa contínuament, que pretén demostrar el vigor del català «perquè abans tothom deia bussón i ara diem bústia» m’agradaria brandar-li la llista de tots els castellanismes sintàctics que etziba perfectament inconscient de la degradació del seu idiolecte.

Pau Vidal, El bilingüisme mata (Barcelona: Pòrtic, 2015)