Definició
Sentència llatina que fa referència al fet que les paraules dites oralment són fugisseres mentre que, en canvi, les que queden escrites romanen, per bé o per mal. Literalment: ‘les paraules se les enduu el vent, el que s’escriu roman’. Llegiu-ne més informació aquí.
Refranys de sentit similar
La idea continguda en la sentència s’expressa avui dia en català amb diversos refranys com ara La paraula vola; Paraules! El vent se les emporta; Paraules i fulles, el vent se les emporta. Trobem la noció de la irreversibilitat de la paraula dita, d’altra banda, en refranys com Paraula i pedra solta no tenen volta.
Usos
En els seus anys d’escolar, X va aprendre que tot el llatí que li calia saber havia de servir només per memoritzar bé una sola frase: verba volant; scripta manent. Si en lloc de delinqüent hagués estat bisbe, no hauria dubtat gens a fer-se inscriure aquesta divisa en l’escut propi de la seva dignitat. Rere les paraules, també volava ell. Mai no havia acceptat ni un sol encàrrec per escrit. Era home de costums i conviccions inamovibles, capaç d’avortar qualsevol operació si el més petit detall hagués atemptat contra la seva metodologia professional. No podia estar en possessió de res escrit.
Oriol Ponsatí-Murlà, Totes les estacions de França (Barcelona: Empúries, 2014), pàg. lxixValentia, anno nativitate Domini 1660 — Diu la saviesa del proverbi que al cor dels hòmens ningú no entra; tanmateix vull obrir-vos el meu per contar la indigna vida que he dut, a fi que, Déu volent, tingueu la caritat de ser benèvols si la jutgeu. Vull reportar-la per a memòria dels temps que vindran, en descàrrec de l’ànima i damunt paper, ja que les paraules dites són com la pols fina que s’endú l’aire amb un lleu bufit, mentre que les escrites hi romanen: «Verba volant, scripta manent».
Josep Lozano, El mut de la campana (Alzira: Bromera, 2003), pàg. vii
Tema de la setmana
Scripta manent: expressions llatines tretes de 100 llatinismes més vius que mai, de Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals (Valls: Cossetània, 2014)
Enllaços
L'escreix
Temes i etiquetes
5 comentaris a “verba volant, scripta manent”
Deixa un comentari
Ma mare que era de Tortosa sempre em deia: “Papers canten, barbes callen”.
Em sembla una excel·lent adaptació del cultisme llatí a la nostra estimada llengua.
Cantin papers i mentin barbes
http://rodamots.cat/cantin-papers-i-mentin-barbes/
Efectivament, Òscar, és una frase feta que adapta molt bé l’expressió llatina! La podríem haver inclòs a l’entrada, i l’haguéssim coneguda. Aquesta és la riquesa de la llengua, tanmateix…
Gràcies pel comentari!
Vaig estudiar llatí com feia tothom fa una pila d’anys. Sé que hi ha una certa vacil·lació en l’ús de la “v”, sovint representada amb una “u”. Són tradicions diferents entre llatinistes? Els autors d’aquest llibre escriuen “ars longa, uita breuis”.
La confusió que tenia quan estudiava llatí es manté ara. Potser no m’ho van explicar o no ho vaig entendre.
Hola, Esteve,
Miro de respondre la teva pregunta.
En llatí clàssic, la i i la u podien ser tant vocals com consonants. Així, pel que fa la u, només se’n diferenciava la grafia entre la majúscula i la minúscula. Més endavant, en llatí medieval, s’adoptà la convenció de distingir gràficament entre les i i u consonàntiques i vocàliques, i així és com comencen a escriure’s les j i les v (també en minúscula). Fixa’t, per exemple, com s’hauria escrit la paraula Juli en llatí clàssic (Iulius) i en llatí medieval (Julius). Saber això ens ajuda a entendre, per exemple, d’on ve la variació ortogràfica que en català s’estableix entre molts primitius amb u i els seus derivats escrits amb v (neu > nevar).
A 100 llatinismes més vius que mai vam optar per les grafies pròpies del llatí clàssic tal com fa, per exemple, el Diccionari llatí-català de l’Enciclopèdia catalana, o moltes de les col·leccions d’obres clàssiques de referència.
A reveure!