Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals

Sentència llatina que fa referència al fet que les paraules dites oralment són fugisseres mentre que, en canvi, les que queden escrites romanen, per bé o per mal. Es tracta d’una expressió sens dubte contundent, que deu part de la seva força a l’estructura bimembre, al paral·lelisme (un nom i un verb a cada part) i també a la brevetat amb què està formulada. Altres expressions llatines que han arribat als nostres dies es basen en procediments retòrics similars: ars longa, uita breuis (‘l’art perdura, la vida és breu’), assem habeas, assem ualeas (‘si tens un as, valdràs un as’), hodie mihi, cras tibi (‘avui a mi, demà a tu’), Roma locuta, causa finita (‘quan Roma ha parlat, la causa s’ha acabat’) o, sense anar més lluny, la que acabem de comentar, testis unus, testis nullus.

A l’antiguitat, segons que ens recorda Alberto Manguel al seu cèlebre llibre Una historia de la lectura (Mondadori 2005, p. 99), les paraules escrites estaven destinades a pronunciar-se en veu alta, ja que els signes duien implícits els seus sons, com si en fossin l’ànima. De fet, la locució clàssica uerba uolant, scripta manent (‘les paraules se les enduu el vent, el que s’escriu roman’) abans s’interpretava diferent de com es fa avui, com una lloança a la paraula dita en veu alta, que té ales i pot volar, en comparació amb la paraula silenciosa que resta immòbil, morta, sobre la pàgina.

La idea continguda en la sentència s’expressa avui dia en català amb diversos refranys com ara la paraula vola; paraules! El vent se les emporta; paraules i fulles, el vent se les emporta. Trobem la noció de la irreversibilitat de la paraula dita, d’altra banda, en refranys com paraula i pedra solta no tenen volta.

Horaci, d’altra banda, va formular la mateixa idea als seus textos: “nescit uox missa reverti” (Art poètica, 390) o “semel emissum uolat irreuocabile uerbum” (Epístoles, 1, 18, 71), que signifiquen que, un cop emesa, la paraula no torna enrere. En connexió més feble amb l’expressió i utilitzant el mateix verb (uolare), podem afegir que també es fan servir actualment les paraules de l’Eneida (3, 121) fama uolat (‘el rumor vola’).

Si el verb volar ens ha pervingut directament a la llengua entre altres amb el sentit de ‘desaparèixer’ (les cuixes de pollastre van volar de seguida), el verb manere llatí (‘restar’) ens arriba d’una forma lleugerament menys transparent però ben interessant. Si en castellà en reconeixem l’arrel en un mot com permanecer, en català no és correcta la forma calcada permanèixer i sí, en canvi, romandre (del llatí remanere) amb un sentit equivalent de permanència. Retrobem la mateixa arrel a la paraula romanent (‘residu, allò que queda’) o, per exemple, al mot romanalla (en quedava només alguna romanalla). Algunes de les traces més curioses del verb manere i els seus derivats són, amb tot, les paraules mas, masia, masover o mansió. La paraula mas deriva de mansus (‘lloc de residència’) i es relaciona directament, doncs, amb la noció de la permanència.

Extra
   Quina idea hi ha rere la paraula mainada, si sabem que és un mot que pot provenir del llatí mansionata?

Núria Gómez Llauger i Enric Serra Casals, 100 llatinismes més vius que mai
(Valls: Cossetània, 2014), pàg. cxcviii