L’art de fer vacances —ho he dit algun cop?— és complementari de l’art de treballar, i tal vegada més difícil. Per ajupir-se sobre la feina, hom necessita, sens dubte, una remarcable dosi de coratge i una remarcable pressió de les responsabilitats immediates. Però un cop ajupit, un cop les mans o el cervell han agafat el ritme de la feina, el plec professional, el vertigen del guany o l’ensopiment de la mecanització, que n’és de difícil redreçar-se amb una mica de gràcia i de dir: «Pleguem; anem a vacar durant quatre o cinc dies…».

Carles Soldevila, «El ritus pasqual» (La Publicitat, 1 d’abril del 1926), reproduït a Fulls de dietari. Una antologia (Barcelona: Empúries, 2004)

En el fons, les vacances són un invent projectat exclusivament de cara a la gent que treballa: constitueixen una espècie de pausa higiènica, que permet de relaxar els músculs, el cervell i l’ànim. Les persones ocioses no necessiten «vacar»: elles «estiuegen» o «hivernen», que és una cosa molt diferent.

Joan Fuster, «Ara que s’han acabat les vacances», dins Sobre Freud i més coses (1972), reproduït a Aforismes (Alzira: Bromera, 1999)