Una nit d’estiu de fa uns deu anys el conviden a una festa a un casal de foravila d’uns amics seus. La filla dels seus amics fa trenta-cinc anys. Li presenten molta gent. Li crida molt l’atenció una senyora guapíssima de mitja edat que li han presentat com una estrangera estudiosa del català. Ballen plegats i ell se sent totalment fascinat per aquella dona com no ho havia estat mai de la vida. I comencen a sortir plegats. I ell s’enamora com un boig. I ella també. I en una de les llarguíssimes converses surt tota la història de l’al·lota.
   —Era la seva filla.
   —Exacte: sembla una història de tragèdia grega.
   —Mallorca és una illa quasi grega, deia Llorenç Villalonga en algun dels seus escrits, i jo et puc assegurar que dins la salobror d’aquesta illa coven, moren i es fossilitzen una mala fi d’històries crues crues.

Biel Mesquida, Doi (Barcelona: Empúries, 1990)

En aquest període vaig escriure alguna cosa de teatre, vaig traduir, però no vaig dedicar-me a la novel·la. Simplement, no en tenia ganes. Una bona amiga que no trobava gens bé que jo em dediqués a fer d’actriu quan, segons ella, estava destinada a més alts quefers, em va dir: «Et disperses, fas una colla de coses que et roben una mala fi d’hores. Després diràs que no tens temps d’escriure». «M’ho has sentit dir mai?», li vaig contestar.

Maria Aurèlia Capmany, Pedra de toc (1974)