Definició
Un gran nombre, una gran quantitat.
Un sens fi de manifestants van omplir els carrers de la ciutat.
L’autor demostra un gran interès per un sens fi de qüestions.
També: una sens fi
Etimologia de sens
Del llatí sĭne, ‘sense’, que en català antic donà sen, incrementat amb l’anomenada -s adverbial (com en vers, abans, etc.).
Usos
Justament les carreteres de Castella solen ser bones, en gran part perquè tenen un trànsit inimaginablement reduït. Jo he anat, per exemple, de Madrid a Salamanca, sense trobar en tot el camí res més que dos o tres autobusos de línia, quatre cotxes de turisme, algun carro i una sens fi de pagesos a dalt d’un ruquet moresc.
Gaziel, Castella endins (Barcelona: Club de Butxaca, 1983 [1959]), pàg. 11Una de les coses valentes que deia, i que Don Abelardo Noriega ens recalcava sempre, era la d’aprendre a no tenir por. No por de les petites coses, que a vegades sí que en fan, sinó de les grans coses que capfiquen el món, com ara Déu —ell deia els déus—, la mort o el futur. Has anat a un col·legi religiós, tu? Ja m’ho pensava. La majoria de religiosos solen associar Déu amb un ésser terrible, sempre disposat a castigar si l’ofens, i es veu que se’l pot ofendre amb un sens fi de coses que ni tan sols coneixem. Però, t’has deturat a pensar com és Déu? Ha de ser més gran que tot aquest cel estelat que veiem les nits clares.
Olga Xirinacs, L’agonia de Severià Vargas (Barcelona: Meteora, 2009)
Tema de la setmana
Sinònims de ‘molt(s)’
Ostres, mai sentit. Digeu-me paranoic, però voleu dir que no és un calc del castellà?
(Un calc literari potser, perquè ha tingut cura de mantenir el femení de “fi”?)
Vaig treballar uns quants anys al costat d’en Bartomeu Bardagí i hi vaig fer una bona amistat. A part les bromes que el caracteritzaven, parlàvem sempre de llengua i la qüestió “EL” o “LA” “sens fi” va ser motiu d’una d’aquestes converses. Sobre això, ell tenia un criteri clar: si “fi” és femení, ha de ser “UNA sens fi”.
És sabut que en Bardagí va corregir l’obra completa de Pla, però també moltíssimes altres, i que va tenir una relació molt bona amb Pla i amb Gaziel, per exemple, tots dos editats per la Selecta de Josep M. Cruzet. Aquestes bones relacions estan documentades en les edicions dels epistolaris Pla-Cruzet i Gaziel-Cruzet.
D’on provenia la seguretat del meu amic Bardagí? En Bardagí havia estat col·lega d’Eudard Artells, el corrector oficial de l’Institut. L’Artells era la bèstia negra de molts escriptors; en Terenci Moix li va dedicar paraules molt àcides: “Ai, maese Artells, no me toquéis el voraviu”, al Tele/eXpres (12-XI-1970), per exemple. També deia molta gent que l’Artells era l’altaveu del secretari perpetu de l’Institut, Ramon Aramon, i que era portaveu de la seva doctrina.
No puc assegurar que això de “LA sens fi” vingui de Ramon Aramon via Eduard Artells, però és una hipòtesi molt probable. Que “la sens fi” d’aquest text de Gaziel és cosa d’en Bardagí, això sí que gosaria jurar-ho.
Una altra cosa és la legitimitat de “un sens fi” i de la disfressa que revesteix amb l’article femení. El que jo he llegit amb molt de goig en textos mallorquins és “una mala fi”, en el mateix sentit de “un gavadal, un fotimer, un no acabar”, etc.
Comparteixo evidentment l’opinió expressada per en Pep Bru.
Gràcies Ramon, resposta molt interessant la teva
De totes maneres reconec que aquesta construcció en femení amb ‘sense’ pel mig (un ‘sense’ que a diferència de ‘mala’ no és adjectiu) se’m fa estranya..
A casa fèiem servir una expressió no gaire fina per referir-se a “molts”, sobretot per a coses repugnants: “un caguer”: Un caguer de mosques, un caguer de sabaions, un caguer de mala gent, etc. Una expressió que ja es deu haver perdut.