—Diu que em deixa la casa… Ja veus: com la mantindré, jo, la casa? No sé fer res. No sé treballar de res.
   La Neli la deixà plorar una estona, sense tustar-li l’esquena, i aprofità per acabar-se, amb golafre concentració, la xocolata, que ja no cremava. Quan hagué enllestit, li parlà, amb una veu nova. No amb aquella veu lànguida i escandida, plena de «preciosa», «petita», «estimada» i coses així, que sonaven amb més afectació que no pas afecte.

Isabel-Clara Simó, Dones (Alzira: Bromera, 1998)

Miquel Bauçà es va presentar a Roda de Ter per conèixer Martí i Pol, i per a ell conèixer gent consistia a tustar a la porta d’aquell o d’aquell altre, presentant-se dient, amb la pintoresca fonètica del seu poble, que era un jove de Felanitx que feia versos, i restar callat, sotjant amb una punta de temor i una altra d’esperança, la reacció que aquella inesperada i tragicòmica confidència pogués suscitar, implorant amb el seu esguard mansuet d’home de la terra —d’home que sent a la cara i a l’esperit el pes d’antiquíssimes humiliacions— la pietat de la resposta.

Josep M. Llompart, pròleg a Una bella història: poemes, de Miquel Bauçà (1962)