El senyor Joan Deltell, barceloní blanc, extraviat en terres d’Amèrica, no estava segur que tot allò pogués salvar l’indi. És més: dubtava que tingués ganes de salvar-lo, estava cordialment disposat a deixar-lo tal com l’havia trobat. Però, en el fons del fons, reconeixia que don Lupe tenia raó i li sabia una mica de greu que l’atzar l’hagués portat a simbolitzar la raça que empenyia les altres a empaitar la felicitat traient el fetge per la boca. No es veia en cor d’exportar una felicitat que ell mateix no havia trobat mai.

Pere Calders, L’ombra de l’atzavara (Barcelona: Edicions 62, 1980 [1964]), pàg. 60

Ja no volia perdre més temps i no vaig esperar que baixara l’ascensor. No estava en bona forma i al tercer pis vaig notar que l’aire em faltava. Al quart, estava que treia el fetge per la boca. Vaig fer una parada per recuperar-me, però llavors vaig veure el teu somriure i els teus ulls immensos del color del jade que em deien vine, no et detures ara.

Mercè Climent, «Tres dissabtes abans de Limerick», dins Els caus secrets. Antologia d’escriptors dels Països Catalans posteriors al 1972, a cura de Sebastià Bennasar (Palma: Moll, 2013), pàg. 170