«Ah, però que tu eres del Cabanyal?», em pregunta. «De quina família? I el malnom?» Li ho explique. «Clar que els conec!» Mon iaio tindria ara 120 anys, però el conegué. Em trenca el dir. Em commou. Se’m queda la sensació que mai més ningú em preguntarà el malnom de mon iaio. Mai més ningú exclamarà, en sentir-lo, que clar que el coneix, alegrant-se, com si encara estiguera viu. «Com es deia la barca? Ah, clar. Coneguí eixa barca també». Conforme raonem vaig tenint la sensació que Ximo López té catalogades en el seu cervell totes les barques de fusta del Cabanyal del segle XX, des del dia que nasqué, en els anys trenta.

Felip Bens, «Les maquetes de l’últim calafat» (Lletraferit, núm. 36, estiu 2024)

   —Peret i Marià eren germans. Ell, potser és un criminal…
   —Potser, dius? —vaig trencar-li el dir—. No, home, no. No és que potser. És que és un assassí. No m’ho ha d’explicar ningú, això; que ho he vist amb els meus ulls.
   —Sí. Tens raó, però deixa’m acabar. Que és un criminal, no t’ho discutiré; però incapaç de matar ningú de la seua sang. I un germà, de cap manera.

Joan Olivares, Vespres de sang: vint-i-quatre almuds (Alzira: Bromera, 2000)