La guia s’ha girat, s’ha posat molt dreta damunt el seient i amb la mà que no duia el micròfon s’ha retirat d’un gest automàtic la mitja cabellera llarga, castanya i molt onada que li queia davant el ulls.
   —Bon dia a tots! Ja estam de partida cap a l’excursió de les coves. Visitarem…
   Maciana mirava la cara d’en Jaume amb els ulls fixos sobre la guia com si no pogués creure allò que veia.
   —És clavada a Mait Carrasco! Com dues gotes d’aigua!
   —Buf! Quin alè! Em pensava que havia perdut la vista i la memòria i feliçment —toca ferro— encara em funcionen més o menys!

Biel Mesquida, Doi (Barcelona: Empúries, 1990)

Avui fa 65 anys que van assassinar el president de la Generalitat, Lluís Companys, al castell de Montjuïc, després d’una farsa de judici i com a pura revenja contra Catalunya. La revenja contra Catalunya és vigent, i encara que ja no assassinen presidents (toquem ferro), la mala bava és la mateixa. Per què hom es vol venjar de Catalunya? La venjança és el tèrbol resultat d’un afront. Si hi ha una guerra, i hi ha qui guanya i hi ha qui perd, sembla que el que perd té motius per al ressentiment.

Isabel-Clara Simó, «Avui fa 65 anys» (Avui, 15 d’octubre del 2005)