Definició
Fórmula que s’usa per a incitar l’interlocutor a estrènyer-se les mans en senyal d’amistat, de felicitació o de donar per tancat un tracte.
Vas tenir el valor de fer això? Toca-la, noi!, et felicito.
Toca-la! Feia molts dies que no ens vèiem.
Usos
—Toca-la! —va encaixar amb Llorenç—. Està vist que encara queden amics, que encara queden homes a Tivarri.
Enric Valor, Sense la terra promesa (València: Prometeo, 1980)—Escolta, Adolf. M’agrada que em diguis senyoreta, però em penso que t’avorreixes una mica al meu costat —i davant l’estranyesa i el signe negatiu del soldat, afegí: —Estic a punt de convertir-me en una senyoreta. He vist per aquí alguna companya d’escola que s’ha tallat les trenes, s’ha allargat la faldilla i ja duu sabates de tacó alt. Oi que així ho passaries tu millor al meu costat? Sóc més alta que moltes d’elles i crec que m’aniria bé pintar-me una mica els llavis.
Jordi Valor i Serra, Ducat de Bèrnia (Picanya: Edicions del Bullent, 2002)
—Però, Eleneta, tu creus aquestes coses? —li va preguntar el mosso mirant-la amb intenció fins aleshores no sospitada—. Això són favades estúpides. Mira, xica: beguem orxata i mengem neules, que és el nostre quefer més agradable. D’ara en avant…, en avant, ni et diré més senyoreta ni et parlaré més de vostè. Evidentment, mentre estiguem sols.
—Molt bé, home! Toca-la! —va dir ella, contentíssima, allargant-li aquella mà grassoneta per damunt de gots i plats—. Només de saber que no t’avorreixo en tinc prou.
Tema de la setmana
Torna-la a tocar, Sam! Expressions amb el verb ‘tocar’
Doncs jo sempre he dit “xoca-la”…
“Toca-la”, per mi, es refereix a tocar una canço amb algun instrument…
M’ha xocat aquesta expressió d’avui: toca-la. Perquè jo tota la vida en aquest mateix sentit he fet servir l’expressió “xoca-la”, que avui he comprovat que no està en el diccionari de la Llengua Catalana.
Gràcies per la labor divulgadora que esteu fent.
Benvolguts Albert i Jordi,
Segons el GDLC (http://www.diccionari.cat/lexicx.jsp?GECART=0144636), el verb català XOCAR (1839) ve probablement del francès CHOQUER.
Segons jo, aquesta indicació és massa resumida perquè nosaltres, rossellonesos d’Elna i de Perpinyà, aquest verb XOCAR no el fem servir mai encara que estiguem en contacte permanent amb la llengua francesa i que coneguem molt bé el verb CHOQUER francès.
Per exemple, quan els francesos diuen « Sa tête a choqué le mur » nosaltres diem « El seu cap var tomar contra la paret », fent del verb TOMAR un verb intransitiu en aquest cas.
Conclusió: Segons jo, el verb català XOCAR (1839) ve del verb castellà CHOCAR (segle XVII, i doncs anterior), el qual ve del francès CHOQUER (segle XIII), el qual té probablement un origen germànic encara més llunyà SCHOCKEN.
L’expressió « Xoca-la ! » a la qual feu al·lusió és una traducció literal del castellà « ¡ Chócala ! ». Són els castellans que van inventar l’accepció següent (extreta del Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola): « CHOCAR : Darse las manos o dar la mano en señal de saludo, conformidad, enhorabuena » perquè els francesos no xoquen pas les mans quan se saluden sinó que xoquen les copes abans de beure.
Nosaltres a Elna, quan saludem algú diem de manera usual i tradicional que li toquem la mà. D’aquí, l’expressió d’avui « Toca-la ! ».
El que vinc a dir és que, personalment, mai havia sentit l’expressió “toca-la” en el sentit de donar-se la mà. Per tant, si no fes servir (la no normativa) “xoca-la” no sé com ho diria…
Gràcies de tota manera per l’aclariment.
Gràcies senyor Joan Bosch.