L’expedició començava quan sortíem del corral de cal padrí de Santa Maria del Camí, que es trobava a l’ombra d’aquell campanar de l’església parroquial de rajoletes blaves, i deixant darrere les voltes daurades de l’ajuntament i la plaça major, partíem tira-tira cap a Pòrtol. Aquell camí polsós i amb parets seques a cada costat, el coneixia bé perquè hi havia anat molts de pics: primer trobàvem el cementiri a mà esquerra (mumare sempre em feia resar un parenostre per als mortets, però amb el padrí no importava), i després d’una petita recta, ja hi havia l’entrada de la possessió de Son Bieló.

Biel Mesquida, Pregó de les festes de Sant Marçal 2000 (Ajuntament de Marratxí, 2000)

A vegades
la nostra vida es torna tan informe,
bruta com un mineral, sollada com un estable,
que voldríem morir,
que tot morís, menys quelcom com un àmbit de llum
que flotés damunt la tenebra,
quelcom que encara és món,
però tocat d’una virtut angèlica,
límpid com el cristall d’una matinada,
pur com una sendera enmig dels camps,
lleuger com el trepig d’algú que no es veu bé qui és,
com el trepig d’una dona harmoniosa,
tal vegada al costat del trotet d’algun ruc,
una ombra errant,
solament el continu tira tira, al sòl dur,
una dona allunyant-se,
transparència com senda i matinada.

Marià Villangómez, «Somni», dins Obres completes. Poesia, 2 (Barcelona: Edicions del Mall, 1986)