Definició
Indica una època de prosperitat econòmica, d’abundància.
La Lluïsa es creu que estem en temps de vaques grasses. No para de fer còpies a tot color per als seus alumnes i els cartutxos de tinta d’aquesta impressora són caríssims.
També s’usa amb els noms any, època, etc. L’expressió contrària és temps de vaques magres.
Origen de l’expressió
És d’origen bíblic (Antic Testament) i l’expressió explica la història de Josep, un dels dotze fills de Jacob, el qual, interpretant els somnis que havia tingut el faraó d’Egipte, en un dels quals veia sortir del Nil primer unes vaques grasses i després unes de primes, li vaticinà una època pròspera seguida d’una altra amb dificultats per a la subsistència. Amb això el refranyer ens adverteix que cal ser previsor i aprofitar per fer feix durant les èpoques de bonança, en previsió que després puguin venir temporades dolentes o algun mal any.
Joan Antoja, Anna M. Matas i Víctor Pàmies, 101 dites il·lustrades per a tothom (Valls: Cossetània, 2022), pàg. 100
Usos
Abans, a l’època de les vaques grasses (quan tothom parlava bé de la cuina experimental i a tothom li semblava bé pagar 170 euros, iva a part, per un menú de degustació), ella no li hauria hagut de preguntar què feien. Per norma si algú trucava per anar-hi aquell mateix dia li deien que ho tenien tot ple. Així corria la veu que al restaurant costava de trobar-hi taula i la gent s’hi delia més.
Empar Moliner, No hi ha terceres persones (Barcelona: Quaderns Crema, 2010)—Segons ens ha explicat el seu marit, la Raquel cobrava la major part del sou en negre.
Teresa Solana, La casa de les papallones (Barcelona: La Magrana, 2014)
El Josep Vila es va posar vermell.
—No sé pas d’on ho ha tret, això.
La Norma va somriure.
—¿Una llicenciada en empresarials que li portava la comptabilitat de l’empresa però que només cobrava el salari mínim, fins i tot a l’època de les vaques grasses? Au, va, això no s’ho empassa ningú…
Tema de la setmana
Dites i refranys que trobem a 101 dites il·lustrades per a tothom, de Joan Antoja, Anna M. Matas i Víctor Pàmies, publicat per Cossetània aquest mateix any tan ple de dosos.