No s’havia adonat que jo només tenia ulls per a la criatura que feia una pila de sorra i amb dos ditets agafava les formigues que volien pujar a la muntanyeta i les llençava lluny. La mainadera… Quin interès puc tenir per una mainadera? El que jo voldria és una taulada de nens i nenes. Meus…

, «Un ramat de bens de tots colors», dins La meva Cristina i altres contes (1967)

Tot fou perfecte: la mateixa sala per començar [la gran sala gòtica de la Llotja de Mar], l’arranjament de les taules allargades entre les majestuoses columnes, les flors, la vaixella, el cristall, les tovalles i els tovallons de fil… Tot, cap detall, que no fos digne del conjunt. I no diguem el mateix sopar, del qual sir Francis Dent, un dels delegats britànics a la Conferència de Barcelona, recordava encara, quan deu anys més tard ens trobàrem casualment un dia al Palace de Madrid, que «la sopa havia estat servida calenta» a la taulada de vuit-cents convidats amb les cuines situades a dos quilòmetres de distància del menjador. Més que una feta, en efecte. Una gesta.

Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret (Barcelona: Quaderns Crema, 2007 [1974]), pàg 250