Definició
Locució llatina que vol dir ‘del seu propi gènere’, ‘de la seva manera’, usada per a indicar el caràcter especial, original o singular d’una persona o cosa.
Té una manera de treballar molt sui generis.
Escrivia amb una ortografia i una sintaxi sui generis que no hi havia manera de desentrellar.
Usos
Jordi Pujol ha explicat reiteradament el seu deute intel·lectual amb Herder i l’idealisme alemany. Però el pujolisme n’ha fet una traducció ben sui generis. Durant el seu llarg període de presidència, Pujol va pugnar en una doble direcció: mentre fomentava, a través dels nous mitjans de comunicació, el component més popularista de la Catalunya romàntica i noucentista, no perdia mai de vista la necessitat de preservar el consens social bàsic tot cultivant una mena de comunitarisme interètnic, que manlleva del personalisme catòlic.
Antoni Puigverd, «Els déus abandonen el lloc», dins La rectificació. Cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya (Barcelona: Destino, 2006), pàg. 26La Maria Aurèlia venia de Roma, on havia assistit a un congrés o trobada del PEN Club. A Torí va fer sensació entre el personal del Teatro Stabile, perquè, encara que parlés un italià bastant sui generis, sabia expressar brillantment les seves idees i judicis. A més, els admirava que conegués tan bé la seva cultura i li agraïen que hagués traduït els escriptors italians de més anomenada: Pavese, Pratolini, Calvino, Pasolini…
Joan Antoni Codina i Olivé, «L’aventura teatral de Maria Aurèlia Capmany», dins Maria Aurèlia Capmany: l’afirmació en la paraula, a cura de Montserrat Palau i Raül-David Martínez Gili (Valls: Cossetània, 2002), pàg. 254
Tema de la setmana
Locucions llatines