—No fotem, eh?…
   Aquesta vegada l’afegitó d’aquella vocal havia mogut més la indignació d’en Picàbia, que, en un cop d’home, prengué per les solapes el nouvingut i, sacsejant-lo impetuosament, li cridà:
   —Què voleu?
   Evidentment, quan a hom l’agafen per les solapes és de bon seny no fer el sonso, sobretot si hi ha vagues raons per creure que es pot rebre.

, L’home que es va perdre (1929)

—No em vinguis amb romanços. El que passa és que ja no sou el que éreu, els homes —va dir la Núria amb to fingidament nostàlgic—. Us heu tornat més sonsos i avorrits que un padró municipal. Ja no feu la cort, no teniu detalls: uns bombonets, una orquídia…
   —D’això en té la culpa el feminisme —la va tallar en Ricard Muns—. No voleu igualtat? Doncs, s’ha acabat de fer el préssec, els homes.
   —No diguis rucades, que una cosa no té res a veure amb l’altra —va saltar la Núria.

Josep Lorman, Delicte ecològic (Barcelona: Estrella Polar, 2009)