Un savi de secà, un savi secardí, un cop em va aconsellar que deixés de beure vi. I sabeu què li vaig dir? «Quan bec vi entenc el llenguatge de les flors, de les canyes del canyar, dels ocells del bosc, del vent i dels núvols, dels rius i dels torrents, i de les fonts del marge que ragen sense parar. Quan bec vi entenc la mar de bé tot allò que no em saben dir ni l’estimada del meu cor ni els llibres més savis i doctes.»

Albert Jané, Les estances d’Omar Kayyam (Barcelona: Llengua Nacional, 2011), pàg. 9

Un dia el senyor Puntí, que feia anys que no s’acostava pel Casino d’Olot, hi comparegué. Octogenari ja, espigat i secardí de cos, caminava ert i amb el cap alt, tot recolzant el senyoriu de les seves passes amb una discreta bengala al puny. Anava com sempre exquisidament vestit, malgrat que les seves economies havien minvat considerablement.

Josepmiquel Servià, Granissat de cafè: vivències i memòries a la vora del mar (Barcelona: Dux, 2008)