Definició
Caure avall per un pla inclinat, moure’s al llarg d’una superfície donant voltes sobre si mateix.
Els rocs despresos rodolaven fins al fons de la vall.
Fer rodolar un tronc d’arbre.
De l’empenta el va fer anar rodolant per terra.
També: redolar (valencià)
Etimologia
Usos
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Vicent Andrés Estellés, «Els amants», dins Llibre de meravelles (1971)
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliments i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Tema de la setmana
Dissabte és el dia mundial de la poesia. La setmana passada va fer vint anys que va morir Ovidi Montllor (Alcoi 1942-Barcelona 1995), actor i cantautor. L’Ovidi va ser un gran intèrpret i divulgador de poesia: aquests dies veurem mots trets de poemes que va recitar amb el seu estil inconfusible.
Hola, bon dia
M´agrada moltíssim que darrerament, podem vore amb més freqüència la versió valenciana d´alguns dels mots editats.
Gràcies
Els valencians no diem “rodó”, diem “redó” que és la paraula catalana que deriva del llatí vulgar “retondum”. “Rodó” no deriva directament del llatí clàssic “rotondum”, deriva del llatí vulgar “retondum” que dóna “redó” i, després, per un fenomen d’assimilació vocàlica regressiva, es convertix en “rodó”. És el mateix cas de “fonoll”, “rostoll” i “ronyó”. Les formes valencianes, etimològiques i clàssiques són amb e. Les formes amb o que s’empren a Catalunya són casos d’assimilació vocàlica regressiva, com és també el cas de dir “moló” en lloc de “meló”.
De la mateixa manera que diem “redó” i no “rodó”, diem “redolar” i no “rodolar”. “Rodolar” no ho diu cap valencià. En aquest cas, Vicent Andrés Estellés no va estar encertat.
La pronúncia habitual de la immensa majoria de valencians, encara que no de tots, és “regolar” no “redolar”.
Us conte un acudit dels nostres besavis.
Un xicot va al confessionari i li diu al capellà:
–Pare, m’acuse que m’he gitat amb la meua nóvia.
Bonegó del capellà.
–Però és que regolant regolant m’he gitat també amb la seua germana.
Bonegó grandíssim del capellà.
–Però és que regolant regolant m’he gitat també amb sa mare.
El capellà es posa les mans al cap.
–Però és que regolant regolant m’he gitat també amb son pare.
El capellà es queda desconcertat.
Li mana de penitència que puge al campanar a la cama coixa i que en cada escaló, sempre amb una cama només, rese vint parenostres i vint avemaries.
Al cap d’una estona ve el sagristà corrent i li diu al capellà: “Pare, l’home que pujava al campanar ha caigut escales avall i baixa regolant regolant”.
I el capellà li diu tot astorat: “¿Regolant regolant? ¡Tapa’t el cul, fill meu, que mos fotrà!
És un d’aquell acudits innocents que es contaven en els masos valencians, al racó del foc, en el segle XIX.