La revista El Temps va publicar l’especial «Estellés després d’Estellés» l’any 1994. Entrevistat per Jordi Sebastià, l’Ovidi recorda com va conéixer Estellés:
Alfons Cucó me’l va fer trobar a sa casa. Era l’any 72. Em va dir: mira, aquest llibre és d’un poeta valencià. Aquella mateixa nit em vaig llegir el llibre, que era el Llibre de meravelles, i dues o tres setmanes després, amb tota la patilla, perquè no vaig tenir temps ni de fer una música ad hoc, de les ganes que tenia d’interpretar-ne alguna cosa, vaig recitar Els amants. Ho vaig fer amb una cançó que li venia molt bé i que des d’aleshores he mantingut, una albada […]
El mateix any 72 vaig baixar a València abans de recitar Els amants per demanar-li permís. La primera impressió va ser contradictòria, perquè per la seua obra l’imaginava més vital. Després descobriria que sí que tenia aquesta vitalitat, però una mica amagada, molt interior. També vaig descobrir que era un home molt culte, encara que sempre ho amagava amb les bromes i la festa, i, sobretot, que ell mateix era poesia, que no podia evitar donar ritme al que deia, sense que això siga cap demèrit, i per això té aquesta obra tan immensa.
Jordi Tormo, Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (Carcaixent: Sembra, 2015), pàg. 166
Comentaris recents
tarannà
Com es ben sabut, a l'interior del País Valencià...
mannà
El gran diccionari de la llengua catalana dona per...
anar lluny d’osques
A banda d'un petit senyal, una osca és també un ...
anar-li al darrere amb un flabiol sonant
Anar ‘radere’ de peix mort, a...
anar a la vela
La frase feta d'avui sembla una mica com l'express...