Ella, en canvi, ara que quasi és una noia gran, ha trobat en l’Àlex un company amb qui compartir les pizzes, les pel·lícules de por i els concerts de rock, i presumeix de germà gran amb les amigues. L’Adriana els sent a vegades que tornen junts a casa, a la nit, molt tard, i obren la nevera i fan el ressopó parlant fluixet i intentant ofegar el riure. Els té enveja. No sap per què, però els té molta enveja.

Maria Mercè Roca, Cames de seda (Barcelona: Columna, 1992)

A qui ha conegut la vida de nit de Barcelona de trenta-cinc, quaranta anys enrere [els anys vint i trenta], i la compara amb l’atonia actual, se li fa difícil de veure que la ciutat sigui la mateixa. Els sopars eren una mica pesats i obligaven al noctambulisme. Qui hauria pogut dormir amb la lleugeresa que demana el repòs? Ara es menja més higiènicament. Els sopars són més senzills. Els ressopons que llavors es feien han quedat totalment abolits. Sospito que ara es dorm millor; però, a part d’aquesta perllongació del dormir, no crec pas que s’hagi produït res més de particular.

Josep Pla, «La substància», dins El meu país (Barcelona: Destino, 1968), pàg. 365