La casa havia durat poc. Al cap de dos mesos hi va anar la màquina excavadora i s’ho va endur tot en un no-res. El llimoner també. I tirant-se una mica endavant em va dir: no te’n recordes del llimoner? I va ser com si el veiés. Una nit, quan jo tenia sis o set anys, el vent li havia esqueixat una branca i de bon dematí m’havien fet anar a buscar ràfia a casa de l’estorer per lligar la branca i per embolicar-li la ferida. Ell i el senyor Jaume havien apuntalat la branca amb una forca i, fent força l’havien anat ajuntant a la branca grossa. Es van estar molta estona agafats a la forca, esperant, i jo no tornava, i quan vaig tornar no duia la ràfia. Vaig dir que l’estorer encara no havia obert i que m’havia estat fins aleshores esperant que obrís.

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies (Barcelona: Club Editor, 1966), pàg. 249

Tot plegat no devia ser ni tan sòlid ni tan estable, ni tan sols la meva mirada que ara em sembla plena d’imatges borroses i escenes que tremolen. Està tan fet malbé que els que arriben cada any ja no tenen lloc on aixoplugar-se, les veles de ràfia substitueixen les teulades. Els que encara malviuen aquí hi romanen com animals, desorientats, no saben com han arribat fins aquí, no saben on són i tampoc no saben on anar. No saben quanta estona durarà el seu trajecte ni si tindrà fi. Nosaltres tampoc, però encara no sabem que no ho sabem. Pensem que tot és estable i que tot durarà per sempre, però l’arribada de tota aquesta gent de vegades sembla un avís de tot el que el temps pot fabricar per a nosaltres. No hi ha ningú a recer, totes les teulades cauen i les ràfies són poc fiables.

Francesc Serés, La pell de la frontera (Barcelona: Quaderns Crema, 2014), pàg. 160