Definició
Menjar, aliments, vianda.
En la guerra no hi havia prou quemenjar per a tots.
Etimologia
Aglutinació i substantivació de la locució què menjar. Menjar ve del llatà vulgar mandicare, llatà clà ssic manducare, mateix significat, verb popular derivat de manducus, ‘fartaner, golafre; ogre’, derivat, al seu torn, de mandere, ‘mastegar’.
Usos
   —Tu no tens una caseta en el bosc, allà en els pinars del port d’Albaida?
Enric Valor, «La mestra i el manyà », dins Rondalles valencianes 4 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pà g. 125
  —Ah, sÃ… massa que ho saps. Però allò és molt solitari.
  —Té bones reixes?
   —SÃ, i bona porta també.
   —Doncs, mira, anem a portar-la allÃ. Allò és un terreny molt sa; tu li durà s bon quemenjar cada setmana, i ja veurà s com aquell silenci, aquells aires i la tranquil·litat li tornen els colors.   —I açò quin pollastre és? —va demanar-se a si mateixa la dona—. Aquest animalet no és meu!
Enric Valor, «Història d’un mig pollastre», dins Rondalles valencianes 8 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pà g. 115
   Era de veres: no l’havia vist mai abans.
   Li va haver de donar quemenjar a banda i després va preguntar en els masos dels voltants si se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allà solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va saber donar raó.
Tema de la setmana
Teca