Definició
Menjar, aliments, vianda.
En la guerra no hi havia prou quemenjar per a tots.
Etimologia
Aglutinació i substantivació de la locució què menjar. Menjar ve del llatí vulgar mandicare, llatí clàssic manducare, mateix significat, verb popular derivat de manducus, ‘fartaner, golafre; ogre’, derivat, al seu torn, de mandere, ‘mastegar’.
Usos
—Tu no tens una caseta en el bosc, allà en els pinars del port d’Albaida?
, «La mestra i el manyà», dins Rondalles valencianes 3 (València: Tàndem/Albatros, 1993), pàg. 51
—Ah sí… però allò és molt solitari.
—Té bones reixes?
—Sí, i bona porta també.
—Doncs, mira, anem a portar-la allí. Allò és un terreny molt sa; tu li duràs bon quemenjar cada setmana, i ja veuràs com aquell silenci, aquells aires i la tranquil·litat li tornen els colors.—I açò quin pollastre és? —va demanar-se a si mateixa la dona—. Aquest animalet no és meu!
Enric Valor, «Història d’un mig pollastre», dins Rondalles valencianes 2 (València: Tàndem/Albatros, 1992), pàg. 10
Era de veres: no l’havia vist mai abans.
Li va haver de donar quemenjar a banda i després va preguntar en els masos dels voltants si se’ls havia perdut algun pollastre a mitjan fer, ni poll ja ni pollastre encara, és a dir, el que allí solen anomenar un mig pollastre. I ningú no li’n va saber donar raó.
Tema de la setmana
Teca