Definició
1 En quantitat suficient, tant com cal o en cal.
Ell és prou intel·ligent per a comprendre-ho. No colliu les pomes, encara: no són prou madures. Ja heu jugat prou: ara, a estudiar!
2 Sovint precedit de bé, ben cert que, és clar que.
Jo prou li ho explico, però no m’entén. Prou li han dit que no hi anés tan sovint: ell hi va cada dia. Bé prou que m’interessa.
3 No més.
Prou; no parlis més: ja t’he entès. Ja li’n pots donar, de menjar: mai no dirà prou.
4 Indicant que hom no nega pas el que li diuen, sí, d’acord, bé, cert.
Que ell ara és més bon minyó que abans: prou, però encara no es porta com jo voldria.
Etimologia
Del llatí vulgar prōde, ‘profitós’, mena d’adjectiu invariable extret de les formes verbals prōdest, ‘és útil’, del verb prodesse, i prōfĭcit, ‘és profitós, és útil’, del verb proficĕre, interpretades com prode est, prode facit.
Usos
Al diccionari trobem recollides fins a quatre accepcions possibles d’aquest mot, amb unes quantes subaccepcions incloses. De totes les opcions, ens fixarem només en dos sentits concrets:
Teresa Tort, «Prou», dins 100 paraules ebrenques (Valls: Cossetània, 2019), pàg. 127
Com a interjecció, amb el sentit concret de «Ja basta, no més».
—Prou, no parlis més.
I com a adverbi, amb el sentit de «Sí, certament».
—T’agrada el vi?
—Prou!
A partir dels exemples que dona el mateix diccionari, ens preguntem què deu fer que entenguem el sentit exacte en cadascun d’aquests casos. I tot i que la resposta és òbvia, ens falten elements per a representar-la; es tracta de la diferència en la inflexió d’aquesta paraula, és a dir, en el to com la diem (alt, baix, ascendent, descendent). Prou no és una oració i, en canvi, el to amb què el pronunciem provoca diferències en el sentit que té i en la seua categoria gramatical.Tothom és prou document com per a poder anar indocumentat.
Blai Bonet, «Gaspar Hauser núm. 2», dins Els fets (1974)
Ningú no té permís per a creure que sigui veritat
el que un carnet d’identitat diu d’una persona.Prou que a la cara l’hi tinc ben escrita,
Josep M. de Sagarra, «L’hereu Riera», dins Primer llibre de poemes (1912-1914)
aquesta angúnia d’estar-me tot sol;
prou que ho sabeu, que en ma cambra petita
cauen goteres i es glaça el llençol!
Tema de la setmana
Aquests dies veiem expressions amb ‘prou’… i encara no havíem vist el mot prou! Avui el veiem com a adverbi, algun altre dia el farem rodar com a adjectiu o pronom.
Si veiem escrit “—Vols més vi? —Prou!”, no sabrem doncs si aquest “prou” vol dir “Sí, i tant!” o “No me’n posis més, gràcies”. Parlant sí que veurem quin dels prous és pel to en què es diran l’un o l’altre.
Si la pregunta és “Vols més vi?” la resposta només pot ser SI o NO. Dir PROU seria com dir “segur que sí”…
PROU (a seques) es diria quan a algú li estan servint el vi en qüestió… (“ja en tinc prou”)
Benvolgut Albert, cal tenir en compte, però, que l’entonació hi juga molt.
Jo no diria el mateix PROU! amb el sentit de “no en vull més” o PROU (amb O llarga) amb el sentit de “d’acord”
A veure, si jo pregunto Vols més vi? i em contesten PROU, jo sempre entendré que SI (amb la O curta o llarga).
Crec que si, com dius, veus escrit: ‘Vols més vi?’ i et responen: ‘Prou!’, entenc que et responen: ‘Prou (que sí)!’ Perquè s’hi dóna a entendre que NO t’estan servint el vi, si no que et demanen per a fer-ho.
Exacte.