plof interj i m

Definició

Onomatopeia del soroll que fa una cosa que cau damunt un cos tou o hi topa, i també, en sentit figurat, d’un fet sobtat (aparèixer, desaparèixer, transformar-se, etc.).

També: plop, pluf

Desitjaria ser una mica bruixot i, davant d’una situació que no m’agrada, poder fer ‘plop!’ i canviar-la.

Etimologia

D’origen onomatopeic.

Usos

  • A la pàgina 52, la mare explica a la protagonista: «A vegades costa que la gent vulgui dir la veritat. S’estima més pensar que té raó que no pas admetre que s’ha equivocat. Entens què vull dir?». I la filla, per demostrar que ho ha entès, fa: «¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?». Plof. A la jove lectora li va caure la novel·la de les mans, i la innocència als peus, tot d’un plegat. Ara té un nou repte: amagar el llibre perquè no el trobin abans d’hora els seus germans petits. I guardar el secret ben guardat, tal com ho saben fer els bons nens de set anys.

    Eva Piquer, «El món als set anys» (Avui, 1 de febrer del 2004)
  • M’ho va explicar una veïna. Diu que no se n’ha sabut mai més res. Pluf! Desaparegut.

    Mercè Rodoreda, Un dia (1959)

Tema de la setmana

Onomatopeies

L'escreix

Temes i etiquetes

Deixa un comentari

Els camps necessaris estan marcats amb un asterisc *
L'adreça electrònica no es publicarà.

Pots fer servir aquestes etiquetes html: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

bub-bubxim-xim