Definició
Onomatopeia del soroll que fa una cosa que cau damunt un cos tou o hi topa, i també, en sentit figurat, d’un fet sobtat (aparèixer, desaparèixer, transformar-se, etc.).
També: plop, pluf
Desitjaria ser una mica bruixot i, davant d’una situació que no m’agrada, poder fer ‘plop!’ i canviar-la.
Etimologia
D’origen onomatopeic.
Usos
A la pàgina 52, la mare explica a la protagonista: «A vegades costa que la gent vulgui dir la veritat. S’estima més pensar que té raó que no pas admetre que s’ha equivocat. Entens què vull dir?». I la filla, per demostrar que ho ha entès, fa: «¿Com si volguéssim creure en els Reis quan ja sabem que són els pares?». Plof. A la jove lectora li va caure la novel·la de les mans, i la innocència als peus, tot d’un plegat. Ara té un nou repte: amagar el llibre perquè no el trobin abans d’hora els seus germans petits. I guardar el secret ben guardat, tal com ho saben fer els bons nens de set anys.
Eva Piquer, «El món als set anys» (Avui, 1 de febrer del 2004)M’ho va explicar una veïna. Diu que no se n’ha sabut mai més res. Pluf! Desaparegut.
Mercè Rodoreda, Un dia (1959)
Tema de la setmana
Onomatopeies