Definició
Pell d’una fruita o d’un llegum.
Aquest raïm té la pellofa molt gruixuda.
També: pellorfa (valencià), pellerofa
Etimologia
Derivat de pell amb un sufix poc comú que fa recordar el sufix preromà, cèltic o paracèltic, -osta amb la seva variant antiga -ofa; també podria ser una terminació onomatopeica. ‘Treure la pellofa d’una fruita o d’un llegum’ és espellofar.
Usos
El servent negre va entrar amb un fogó i una rostidora: va posar aigua al foc i després va desnuar un drap, d’on va extraure els millors grans. Es va posar a torrar el cafè, fins que va petar i va fumar un poc. Va retirar-lo i es va distraure a separar les pellofes, perquè deien que el vestiment del gra era el que feia més bon cafè. Va abocar les pellofes primer, doncs, a l’aigua que ja bullia. Tot seguit, va traslladar el gra a un morter, el va picar en bocins menuts, i també el va abocar al pot.
Alfred Bosch, Les set aromes del món (Barcelona: Planeta, 2004)El gra es duia a moldre a la farinera, i allà ens feien la farina. La de blat es duia a la fleca, on es canviava per pa: un quilo de farina, un quilo de pa. Amb l’ordi i la civada es feia farina per als cavalls i els matxos, i de les pellofes del gra que quedaven de la mòlta se’n feien les farinàcies que, barrejades amb fulles de col trinxades, eren el pinso de l’aviram: gallines, ànecs i oques.
Josep Llopart Isart, Quan els carrers eren de terra (Ajuntament dels Hostalets de Pierola, 2015)
Tema de la setmana
«En la mística dels sentits, el camí més profund és el de la pell», escriu Carme Riera a les seves memòries d’infantesa. De la pell en fem tant expressions (a flor de pell o fer-li la pell a algú) com paraules, com ara la pellofa d’avui. Aquests dies veurem altres mots pellats, ço és, que han posat pell.
També es pot usar en sentit figurat, com fa Agustí Pons a Cartes a Clara, una periodista del s. XXI (Meteora, 2010): «En les cròniques de Xammar no hi ha pellofa» (p. 24); «Hongria es treia de sobre la pellofa del comunisme com qui, per fi, es treu de sobre una cotilla que li fa nosa» (p. 57).
En l’accepció que il·lustreu amb el text de Xammar, la PELLOFA, ¿no seria un sinònim bastant acceptable del que ara en diuen “la casta” o, no fa tant, un diputat socialista en deia “la crosta”?
Potser sí que podríem adoptar PELLOFA amb aquest nou sentit de ‘casta’ aplicat a la política i fins i tot introduir el neologisme PELLOFER per designar els qui viuen de la política sense fer res de profit.
Un company del Museu em reenvia el vostre mot fent-me notar que hi manca una acepció relativa a l’àmbit numismàtic. Ja sé que no podeu ser exhaustius però com a conservador del Gabinet Numismàtic de Catalunya no puc deixar passar cap ocasió de promoure la numismàtica. Es tracta d’una acepció que anomena amb aquest nom popular –l’oficial seria el de ploms– les fitxes monetiformes que s’utilitzaven en el si de la majoria de les comunitats eclesiàstiques tant per controlar l’assistència als actes del cor com per satisfer part dels emoluments derivats d’aquests serveis. El que sovint passava és que aquestes peces sortien del seu cercle i acabaven circulant com a moneda menuda. Al Museu vem dedicar un curs i una publicació el passat novembre a aquestes peces paramonetals que s’estenien arreu de Catalunya. Així, Sta. Maria del Pi, la Catedral etc.
A Maó es diu Pellofa a una beguda feta amb gin de la terra, sifó i una pell de llimona. És una beguda d’en primer que ara quasi no es demana.
Ho recolleix el DCVB en la tercera accepció de la paraula:
PELLOFA f.
|| 3. Beguda feta amb gin de Maó i llimona (Maó).
Salutacions cordials
A València diem pellorfa, per a la mateixa definició
A la vall de Gallinera diem PALLORFA
A Ontinyent, tot allò que és sobrer de la fruita, els llegums, en diem pellorfa, forma emparentada amb corfa.
A Alcoi, molt a prop d’Ontinyent i la Vall de Gallinera, també en diem pEllorfa però amb una E semblant a la neutra del català oriental que sona A i de xicona em feia preguntar-li a ma mare si la paraula venia de pell o de palla.