Llavors, l’Església transmetia encara, en la formació dels clergues, un llatí mínimament acceptable, i amb ell els rudiments també mínims de més de vint segles de cultura escrita europea (diguem que, pel cap baix, entre el segle IV abans de Crist fins al XVIII o XIX després), i això pareix que també s’ha acabat, amb gran satisfacció de monjos, frares i capellans, bisbes i cardenals, i fins del papa de Roma, com si s’hagueren espolsat de damunt una càrrega inútil i molesta: que el Nostre Senyor no els ho tinga en compte el dia del Judici.

Joan F. Mira, Tots els camins (Barcelona: Proa, 2020), pàg. 64

Aquella veu, senyora… La vaig reconèixer de seguida. No n’hi deu haver gaires, al món, de tan desagradables. Vaig parar l’orella, per estar-ne segur.
   —Saps quants dies fa, que el teu marit és fora, Marianna?
   —No n’has de fer res.
   —Jo he comptat cinc mesos, pel cap baix. Que potser t’ha deixat i necessites un altre home?
   I tant! No en tenia cap dubte: era la veu del capità general Nas de Patata. O més aviat del mentider que ens havia visitat el dia abans a l’hostal, fent-nos creure que era cap de la regió militar.
   —Si necessités un altre home, no series tu, Mimó —va fer ella, valenta, sense pèls a la llengua.

Care Santos, Desig de xocolata (Barcelona: Planeta, 2014)