Desapareixen les paraules, es perden els noms; ningú es preocupa de les plantes petites que es marceixen a les parets, les escultures erràtiques cauen de les façanes; cada vegada hi ha menys jardins al costat dels palaus; als pous hi ha més fosca que aigua, menys pàtina que rovell; ni els ocasos ja no són com eren abans i els vents de tant en tant canvien de direcció; els pescadors de Chioggia ja no fan servir els nombres etruscos; no hi ha cap taller «sota el signe de la piràmide»; les tavernes escassegen, els forners no volen ser forners, els barbers ja no són figari; la Riva degli Schiavoni s’ha quedat sense eslavons, als quals ja ningú anomena així; la Llacuna rep més visites de grups que de personalitats; la campana Marangona ja no sona com abans. I tanmateix, tot això no és prou motiu perquè ens lliurem a la nostàlgia barata, perquè li permetem que ens governi la mirada.

Predrag Matvejević, L’altra Venècia (Barcelona: Labreu, 2024), traducció de Pau Sanchis Ferrer, pàg. 120