Que les coses van mal dades, no cal dir-ho: si hi ha un país poc afortunat en els avatars de la història és Catalunya, però no pas per atzar, sinó per manca de força i d’instint històric. Catalunya sempre tria el bàndol que perd: no sap detectar el poder ni intuir-lo, i això continua sent així avui mateix. A la història, si no tens poder, ets com l’insecte papallonejant a l’entorn d’un llum aliè, que t’acaben aixafant perquè deixis de molestar amb el zum-zum.

, El preu de ser catalans (Barcelona: Meteora, 2007), pàg. 129

Era un jardin d’enfants, o sigui, una escola bressol, regentada per dues senyoretes, amb un pati ombrejat per un gran arbre sempre verd, que donava al carrer i on s’entrava per un gran portal de ferro. Tret de fer-me cantar «Maréchal, Maréchal, nous voilà!», no sé què m’hi van ensenyar, però va ser formant part de l’eixam de nens que papallonejaven en aquell pati que, de ben segur, va començar la meva metamorfosi lingüística.

Memòries d’un somni (Barcelona: Quaderns Crema, 2011), pàg. 19