Quatre cops de magall a la paret d’un nínxol sense làpida, deixà al descobert el taüt esgavellat que els homes van treure d’allà dins i, sense gaires bones maneres, van deixar caure a terra aixecant un bon grapat de polseguera. Tot seguit van enretirar la tapa… La calavera de perfil i l’esquelet d’un cos desconjuntat em colpí el cor. Un dels homes donà un sac de xarpellera a la tia Rosa.
   —Fiquin-ho tot aquí dins… —va dir.
  Veure i tocar l’ossada de l’oncle Rossend era la cosa més impressionant que m’havia passat mai. Em va venir a la memòria el príncep Hamlet, descobrint el crani de Iorick, el bufó. Qui m’havia de dir que un dia sostindria entre els meus dits els ossets de les mans delicades de l’oncle Rossend que havien dibuixat unes cases plenes de detalls que, per a mi, eren motiu de joia incomparable? Com mirar que no quedés per terra ni una inxa del seu cos diví?

Montserrat Julió, Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Barcelona: Viena, 2003)