Definició
Arbret perennifoli de la família de les ericàcies, de branquillons vermellosos, fulles planes i coriàcies, oblongues i un xic serrades, i de flors blanques amb la corol·la en forma d’esquella, propi de la regió mediterrània, els fruits del qual són les cireres d’arboç (Arbutus unedo).
També: alborç (forma corrent en valencià, on també s’usen les variants alborça, a Alcoi, i boç, a la Marina, segons recull Eugeni S. Reig a El valencià de sempre).
Etimologia
Del llatí arbuteus, adjectiu corresponent a arbutum, nom de la cirereta, i arbutus, nom de l’arbust, a través del llatí vulgar arbuciu.
Usos
Els arboços són el mos més agradívol i complet que ens ofereix el nostre bosc, la nostra fruiteria silvestre, i es poden comparar a unes polposes i ensucrades fraules o maduixes tardorals, dels quals no convé abusar ja que ben madurs i en abundància poden assentar-se’ns malament, i fins i tot arribar a produir una no gaire agradable merla, puix contenen una certa quantitat d’alcohol (tal com indica el seu nom llatí: unedo, que significa ‘menjar-ne només un’). Se’ls ha de triar bé i paladejar-los un a un, com un do exquisit del bosc, i els sobrants es poden dur a casa per a fer una deliciosa melmelada o per confitar-los.
Joan Pellicer, Costumari botànic. Recerques etnobotàniques a les comarques centrals valencianes (Picanya: Edicions del Bullent, 2000), pàg. 32
Més dolç que l’alborç, diuen a Xàtiva amb gràcia i encert.Quan ve Nadal, la cançó del miracle
Josep M. de Sagarra, El poema de Nadal (1931)
amb el pessebre de molsa i arboç,
ens fa pensar en unes ganes molt vives,
ens fa pensar en un desig de debò,
de donar coses al noi de la Mare,
coses que vinguin del dintre del cor…
Tema de la setmana
Botànica del pessebre. Bon Nadal i fins l’any que ve!