Vas entrar en una petita cafeteria i vas demanar un te i un tros de pastís. Vas esperar-te que arribés ell. Un amic músic, vaig pensar. Vau compartir el pastís i vau parlar gairebé una hora. No éreu amants, només éreu amics. Però amics de temps, potser de tota la vida. No us havíeu de posar al dia, era un simple cafè per veure-us. Vas parlar de la teva vida familiar i de la feinada i la felicitat que significava tenir tres fills petits. Té força feina, ara, deies. No pot ser-hi tant com voldríem. Que t’ajudaven la teva mare i la teva germana. Vas dir bromejant que no descartàveu una quarta criatura. El teu amic també va riure i va fer un comentari que no recordo.

Clara Queraltó, El que pensen els altres (Barcelona: Proa, 2018)

És clar, lluitar contra el masclisme és molt cansat i feixuc, gestionar la llibertat és una feinada, renunciar-hi i abraçar un règim de sotmetiment és una opció clàssica. No cal llegir Erich Fromm per adonar-se que tan sols es tracta d’una manera d’escapar de la llibertat, de defugir l’ansietat que provoca. O potser només és una frivolitat més dels temps presents: hi ha qui s’aficiona al ioga i a la meditació i hi ha qui decideix fer-se musulmana.

Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres. Feminisme i identitat (Barcelona: Edicions 62, 2019)