Definició
«Dels daus, a Palafrugell, en diem els ossos», escriu Josep Pla a El quadern gris. El Diccionari català-valencià-balear recull, a l’entrada osset, aquesta accepció: «familiarment, dau (Barcelona). Fa ballar els ossets en una timba, Pons Auca 227».
Etimologia
Del llatí vulgar ŏssum, llatí clàssic ŏs, ŏssis, mateix significat (en el sentit d’os i no de dau).
Usos
[23 de setembre de 1918] Un dels jocs de banca que fascina més la gent d’aquí és els daus —o sigui a bones i males. Dels daus, a Palafrugell, en diem els ossos. El soroll —cloc, cloc— que fan els ossos en ésser tirats i xocar amb la fusta col·locada davant del crupier —soroll fosc i tombal— produeix un pessigolleig agradable a moltes orelles del país.
Josep Pla, El quadern gris (Barcelona: Destino, 1966)
Tema de la setmana
Mots locals trets d’El quadern gris, de Josep Pla. Demà farà 35 anys que va morir.
El mot d’avui, dir-ne a l’Empordà “os” als daus és curiós i potser tingui arrels medievals ja que antigament els daus estaven fets precissament d’ossos. (https://ca.wikipedia.org/wiki/Joc_de_daus)
A veure, records d’infantesa… jugàvem amb uns ossos -crec que eren del genoll del xai- els tiràvem enlaire i, segons la posició en què queien pagàvem una penyora determinada. Tots cinc ossos cabien en una ambosta. Veig semblança en llençar els daus i llençar els ossos.
M’agradaria que algú més em digués que també hi ha jugat. Crec que del joc en dèiem “Carn i ossos”.
Jugar amb els ossos que diu en Josep Bataller, és molt antic. Diu la tradició que els soldats romans que varen fer guàrdia al peu de la creu de Jesucrist es van jugar la seva túnica amb ells. El que en castellà en diuen la “taba”.
Jo, de petita, hi vaig jugar molt i molt. Quan sortíem al pati (parlo de 55 anys enrere), desenes de companyes fent petites rotllanes i assegudes al terra cimentat on fèiem gimnàstica, vinga a tirar els ossos (de veritat o de plàstic de colors) enlaire i cantar: els uns, difunts! els dosos, merdosos! el tresos, francesos o pagesos! els quatres, pedraltes! els cinc, escallarincs!, els sisos… ja no els recordo! És igual. Tinc la imatge nítida com si hi fos encara.
A València jugàvem amb un ( la taba ) i, quan llançàvem
l´os en l´aire, cantàvem: panxa, cul o ses, per tal d´encertar
en quina posició quedaria quan queia al terra.